Canya Taronja

Amén

2011-12-31T03:49:00.001-08:00

.
Benvolguts seguidors d’aquest bloc.

Com ja heu pogut comprovar, fa temps que aquest bloc està sota mínims.

Vull dir, que pocs articles hi vaig inserint.

Avui dia 31 de desembre de 2011 o dit també, últim dia de l’any 2011, dono per tancat aquest bloc.

Un bloc que va començar el dia 2 de gener de 2009. Ara farà tres anys. Ha fet un cicle.

No vull dir amb això que desaparegui. Simplement que m’agafo un temps sabàtic sense tenir el neguit de tindre desatès aquest bloc.

Crec que hi ha bons articles i bones aportacions vostres i que poden estar obertes a tots els internàutes.

Però necessitava fer aquest pas, dir-vos-ho i així quedar més tranquil.

Com que espero sigui un fet temporal, qui sap, potser la setmana que ve em ve la inspiració i començo a escriure com un possés. No ho sé.

Però un dels motius i el més important que fa que no tingui ganes d’escriure, que no estigui inspirat és que estic notant i molt, la ditxosa crisi. Ni peles, ni feina i endeutat. I això provoca molt mal estar i poques ganes de filosofar, de crear, de conversar sobre la gralla si ha d’estar a 440 o 415Hz, que si la canya estil dolçaina o bé de pala, que si els músics professionals i els músics amateurs, que si aquest constructor o l’altre, que si explicar vivències, . . . . . . res, no tinc ganes de res de tot això.

Molts sabeu que fa poc vaig presentar un llibre, que també he presentat un nou espectacle com a cantautor, que he participat a la Fira de Manresa amb la Hemlig Festival Band, que si . . . . . . però nois, no n’hi ha prou en tenir això que pot donar una bona imatge. Si només es té això en un període de dos mesos, no n’hi ha prou per pagar lloguers, llum, gas, aigua, cotxe, menjar, . . . . . .

Sort en tinc dels meus alumnes i això em permet anar tirant.

I espero i desitjo que l’entrada d’any doni una mica més de feina, encara que tal com diuen, serà un any molt dur.

Si heu estat seguidors d’aquest bloc i heu pogut llegir les meves vivències i els meus pensaments a l’entorn de la gralla, crec que també us havia d’explicar tot això.

Espero que tingueu un Feliç Any Nou i sobretot que tingueu salut. Mooolta salut.

Una abraçada.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Terra de músics. Entrevista a Ràdio Granollers

2011-12-13T08:42:00.000-08:00

Dilluns dia 12 de desembre i dins el programa Terra de músics de Ràdio Granollers la presentadora del programa, Maria Josep Pérez, em va fer l’ entrevista.

Va ser un repàs (sonor) per la meva carrera musical.

Si us bé de gust la podeu escoltar.

Està feta amb dues parts.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Presentació del llibre “Ball de parella” Entrevista a iCatfm

2011-12-13T08:18:00.000-08:00

Aquest diumenge passat dia 11 de desembre i a través de les ones de iCatfm es va poder escoltar la petita entrevista que els presentadors del programa Línia Folk, la Núria Balaguer i en Jordi Fàbregas em varen fer.

El motiu és la preentació del llibre “Ball de parella” repertori per a gralla i tarota, que presentaré diumenge dia 18 de desembre a les 12,30 del migdia a Multi Espai (carrer de Tetuan nº 51 de Granollers).

A les 13h hi haurà concert vermut a càrrec de la colla de grallers La Pessigolla i del músic Adrià Abellán, que interpretaran temes del repertori del llibre.

Si voleu escoltar l’entrevista, aquí la teniu.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Hemlig Festival Band a la Fira Mediterrània (i 2)

2011-11-16T12:20:00.000-08:00

Aquí us presento el que va ser la presentació del tema d'en Lluís Molas i també del meu, Amor a mort.

La gravació no és excel.lent però és un bon record.

Gràcies Elisenda per la gravació.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Hemlig Festival Band a la Fira Mediterrània

2011-11-12T05:53:00.000-08:00

Del 3 al 6 de novembre s’ha celebrat la Fira Mediterrània a Manresa o dit també, la 14ª Fira d’Arrel Mediterrània.

El cas és que aquell projecte que va néixer a finals de juny a l’illa d’Öland (Suècia), s’ha pogut presentar al públic català.

Tots els músics hem estat molt satisfets i contents de la resposta del públic, potser és que teníem encara molt present la resposta del públic suec i ens esperàvem una mica més de fredor, però és evident que tant en un lloc com en un altre ha agradat la proposta.

Nou temes d’estils diferents, proposats per a cada músic i arranjats entre tots.
Barreja de cançó d’estil folc amb acompanyaments de violí o llaüt o arpa o tarota, ritmes llatins repetits amb violoncel, guitarra, gralla o amb el kannel, instrument de corda tradicional d’Estònia.

La Hemlig Festival Band, som aquests:

John Leo Carter, irlandès i resident a Suècia, veu i guitarra.
David Lombardi, violinista italià
Mari Kalkun cantant i sonadora de kannel, instrument de corda tradicional del seu país, Estònia
Emer Kenny cantant i arpista irlandesa
Josefina Sanner cantant, guitarra i violoncel. De Suècia
Gunnar Lingegard llaüt barroc, també suec.
Lluís Molas, percussionista de Barcelona
Enric Montsant, de Granollers gralla i tarota.
Maria Rylander, cantant (convidada per a aquest concert)

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Ball de cavallins de Montornès del Vallès

2011-10-19T14:27:00.000-07:00

Si, ja sé que últimament sembli que tinc el bloc abandonat, però no.
Potser si que va a una velocitat lenta però tot són etapes. Ara toca aquesta.
Deu ser el temps, la tardor, l'esperada pluja, . . . . .

El cas és que avui m'he trobat amb aquest vídeo on es veu la coreografia dels Cavallins de Montornès del Vallès i amb la música interpretada pels bons amics de la colla Si-Fa-Sol.

I crec que val la pena que el pugueu gaudir.

És un encàrrec que se'm va fer a través de La Societat Coral La Lira de Montornès del Vallès.

La música d'aquest ball va ser escrita a partir de les indicacions de la coreografia creada per Jordi Torres i Grangé i també a partir de la relació que hi ha entre els Cavallins i els Gegants Bartomeu Sala i Pere Anton de Rocacrespa, evidentment els gegants de Montornès del Vallès.

A partir del minut 2.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

On és la crisi?

2011-10-09T06:31:00.000-07:00

.
Siguem realistes.

Tampoc seria estrany que aviat em veiéssiu en aquesta situació.

Cap problema.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Quart de lluna

2011-10-02T11:17:00.000-07:00

Quart de lluna és el títol d’un poema de l’Antoni Canu, poeta alguerès i que n’he près el títol i el contingut, per presentar un nou espectacle de petit format carregat de sentiments, emocions, records, identitat i somnis.

Amb Quart de lluna presento un espectacle musical i poètic farcit amb poesia d’en Tomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Toni Turull, Jaume Subirana, Salvador Espriu, Miquel Desclot, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Eduard Sanahuja i Antoni Canu, amb cançons de l’Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Leonard Cohen, Jaume Arnella, Jaume Sisa, Esquirols i també de repertori tradicional.

Tot plegat cantat, recitat i acompanyat amb guitarra, xalumó i flauta catalana.

Pot ser si que hauré d’agrair a la crisi perquè m’hagi fet tornar a agafar la guitarra i la veu.

Us aniré informant.

La fotografia és de Laia Pajares

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Ball de gegants d’Alella

2011-09-11T07:32:00.000-07:00

.

Avui, diada nacional, he anat a la trobada de gegants d'Alella especialment per sentir i veure el Ball de Gegants que se'm va encarregar ara fa tres anys.

Per diversos motius no vaig poder assistir a l'estrena d'aquest ball l'any 2009.

Avui si.

Sovint, moltes vegades, quan se'm fa un encàrrec d'una música per a un ball de gegants, la mateixa colla em comenta que el fet de tenir un ball propi, coreografia i música, serà un valor afegit per a la colla, un estimul, un objectiu per a treballar. I això ho trobo bé.

Ho valoro i molt, que sigui un repte per a la colla. Tant per als grallers i percussionistes com pels mateixos portadors de gegants, disseny de coreografia, assajos, . . . .

És bo que els col.lectius, en aquest cas de la nostra cultura popular, busquin incentius per anar millorant i fer créixer la mateixa colla.

I avui ha estat un clar exemple, els he felicitat, s'ho mereixen i molt. Feia tres anys de l'estrena, no ho sé, però puc pensar que és la tercera vegada que ho toquen en el seu poble, a Alella. Nervis per tocar a casa i nervis per fer-ho bé.

I els que remanem la gralla ja sabem que després de fer un cercavila, d'una hora aproximadament, les nostres facultats artístiques minven i si li hem de sumar que al final hem d'interpretar el nostre ball, doncs Déu ni dó.

M'ha agradat i molt, es veia molt treballat, les diferents veus, les diferents parts, la percussió, la intenció, . . . . . i parlo només de la part musical.

La coreografia molt i molt correcta, estava ben pensada, treballada i sobretot el que més m'ha agradat és que tant els balladors com els musics han entès la meva proposta de ball. El que volia representar amb la música. I ho han fet. I crec que el públic també ho ha entès.

Felicitats.

És un honor poder treballar amb colles de grallers que formen part de colles de geganters que treballen amb el respecte que es mereix la gralla, la percussió i els gegants. En definitiva amb el respecte que es mereix la nostra cultura.

Endavant.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Inici de curs

2011-09-10T06:47:00.000-07:00

Quan era petit, quan era estudiant de primària i altres, els principis de curs m’agradaven. Llibres nous, llibretes noves, potser llàpissos i cartera nova. Folrar els llibres, posar el nom a les llibretes, organitzar la carpeta. I el primer dia de classe retrobar als companys del curs anterior, la sorpresa de s’hi hi haurà algun company nou a la teva classe, descobrir qui era el teu mestre d’aquest curs que començava. L’aula, la pissarra tot net i polit, com estaran distribuïdes les taules, amb qui seuré. Quanta estona tindrem de pati aquest curs. Si, si. Tot això era el més interessant per començar el curs. De les assignatures, doncs mira, farem el que podrem. Anar passant el dia i esperar que el mestre sigui benevolent amb tu. Que puguis entendre alguna cosa de cada assignatura i esperar que s’acabi la jornada escolar per començar la teva jornada. Classe de música, entrenament de baloncesto (així es deia quan jugava a basket) i cap de setmana amb els escoltes.

Mai vaig entendre perquè els meus mestres de primaria no eren riallers, simpàtics i agradables. Sembla ser que la culpa era nostra, la dels alumnes. Aquestes quaranta personetes (tots nois) amb calça curta i bata de ratlles, érem la seva malaltia. I esclar, els hi amargàvem la feina. Catxis.

Ara que sóc més gran, els principis de curs m’agraden. Preparar el material del curs, partitures, llibres, propostes, objectius, horaris, calendari i retrobar novament els alumnes del curs anterior i alguns de nous.

I nodrir-me de les ganes que tenen de començar el nou curs amb noves propostes, objectius, noves colles de grallers, noves formes de treballar els assajos de les seves colles, les novetats, treballar un nou repertori, . . . . .

I que jo pugui participar de les seves il•lusions.

Que jo els pugui acompanyar en el seu camí musical. Això és fantàstic.

Que tingueu un bon inici de curs.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La ignorància del públic

2011-08-31T14:27:00.000-07:00

Porto molts i molts anys fent de músic. He fet molts cercaviles, he tocat al Palau de la Música de Barcelona, he tocat a Paris, a Festivals de Grècia, França, Alemanya, Suècia, Itàlia i Xile.
A biblioteques, a Casals d’Avis, a Centres Culturals, a aplecs d’allà d’alt de la muntanya. He tocat sobre un tractor, he acompanyat al Sr. Carnestoltes i als reis d’Orient. He tocat a Andorra mentre nevava, en una plaça de toros d’Arles (França), sota una carpa de circ en una festa d’indis Dakota, baixant amb esquis a La Molina, al costat dels Amantes de Teruel, al Pati dels Tarongers de Barcelona, a la Plaça del Obradoiro de Santiago de Compostela, al Camp del Barça, al Palau Sant Jordi també de Barcelona i a moltes i moltes Festes Majors del nostre país. A molts dels Festivals de música folc que hi ha al nostre país, a pubs i a festes particulars, a casaments i a enterraments, aniversaris, Sant Jordis i caps d’any. I també a casa, sobretot.

I quantes vegades m’han valorat com a músic? Com a intèrpret o com a autor?

No té importància.

Si toques la gralla fora de Catalunya es valora com a música ètnica, pots tocar com vulguis que no es valora res més que això.
Si toques en un espai (festival, cicle, bolo, . . .) on el principal motiu és el ball, tampoc es valora res. El més important és que la melodia s’entengui més o menys i el tempo sigui el correcte. I sobretot, que tinguis un repertori prou ampli per què qualsevol del públic et pugui demanar qualsevol tema. No cal que el tinguis arranjat. Perquè?
Si toques en un cercavila, genial, aquí tampoc es valora res. Et pots equivocar de notes, pots desafinar, . . . . el més important és que el gènere sigui divertit, festiu, alegre i sobretot, que la percussió faci molt “soroll”.

Uf, en quin espai es valora la feina del músic? Difícil resposta, oi? O fàcil.
Potser el músic en aquest país té una funció que no entenc.

Si. Si que l’entenc. Es tracta de crear una atmosfera específica a l’entorn de les necessitats emocionals de cada persona en el moment que es demani.

I això és genial. Una gran responsabilitat. A vegades funciona i a vegades no.

En la música Indú, els músics tenen diferents melodies, ritmes i/o tonalitats depenent de l’hora del dia que han de tocar. I el públic ja sap el que escoltarà.

El repertori que tenim els músics en el món occidental és el que hi ha i el públic li pot agradar o no. Pot estar preparat per escoltar-ho o no.
Però pel que fa a la interpretació. No cal donar-hi massa voltes. Pots tocar com vulguis. A quin lloc o a quin espai s’et pot valorar com a intèrpret? En espais on el mateix públic el crea. I aquest públic, aquest espai, és molt i molt exclusiu. La resta . . . .. . . vosaltres mateixos.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Cercavila a dos temps

2011-08-28T14:15:00.000-07:00

.

.
El Grup estable de gralles i percussió de l'Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona dirigit per Roser Olivé, interpretant Cercavila a dos temps, obra escrita per mi, en directe a Esplugues de Llobregat el dia 23 de Juliol.

Pensament

2011-08-24T21:05:00.000-07:00

Quina és la diferència entre una gralla i una ceba?
Que ningú es posa a plorar si talles una gralla a trocets.

(Bona eh?)

El Posa-canyes

2011-08-13T06:27:00.000-07:00

.

Ja ho diu la dita: ”qui no té feina el gat pentina”.

Us presento un altre invent, creat aquesta vegada, pel bon amic Arnau. Un estri per posar les inxes.

Perquè necessitem un Posa-canyes?

Ho contesta el seu creador:

Avantatges de tenir-ne un:

• No tens perquè tirar les teves canyes velles si no saps on guardar-les. Amb el Posa-canyes les pots exposar a qualsevol lloc de casa teva i fer-ne un museu de la teva història!
• Si t'has comprat moltes canyes, sempre tens on deixar-les amb una bona respiració, sense pols...
• Si no toques la gralla o la tarota i en tens una, la pots exposar com si fos una obra d'art.
• Pots fer-te el xulo i dir que tens un Posa-canyes.
• No tenen gens de manteniment.

No-avantatges:

• Només hi a un constructor d'aquests fantàstics estris.
• Amb el temps no saps on col•locar tantes canyes.

Doncs ja ho sabeu, si no sabeu on posar les vostres inxes usades o per estrenar, poseu un Posa-canyes i la vostra vida canviarà.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Chateau d’Ars

2011-08-01T08:13:00.000-07:00

Del 14 al 17 de Juliol a Chateau d’Ars es va celebrar la trobada de luthiers més important d’Europa. http://www.rencontresdeluthiers.org/en/accueil.php

De fet sempre s’ha conegut per Saint Chartier però de fa dues edicions s’ha canviat l’indret. L’espai vaja.
El municipi exacte és La Châtre, Indre (França).

Aquesta vegada hi vaig anar amb en Dani Bonamusa fill d’en Josep Bonamusa el conegut construcció de gralles d’Argentona i que ara en Dani, el seu fill, li dona un cop de mà.
També s’hi varen afegir en Pau Alberch, en Pau Rumbo i l’Arnau Torrillas, tots tres deixebles meus i que varen estar amenitzant l’estand durant aquests dies.

Us adjunto un vídeo que es va gravar davant l’estand Bonamusa-Montsant.
L’Stefano Valla i Daniele Scurati vells amics italians tocaven en el festival i ens varen fer una visita.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tornat de Suècia (i 2)

2011-07-31T06:12:00.000-07:00

Hemlig Festival (Festival Secret)

Com passa el temps. Ara veig els dies que fa que vaig escriure l’article anterior.
De fet ha estat un mes de juliol molt mogut per a mi. He anat a Chateau d’Ars, la fira de luthiers més important d’Europa, el que seria Saint Chartier. A França, si.
I també he estat una setmana fent d’animador infantil amb la meva guitarra i refrescant la memòria de cançons i danses per a l’ocasió.
Resultat, que fa dies que no escric al bloc.

Segueixo.

Si a l’anterior article parlava d’aquests mons sonors tant diferents també haig de dir que la forma de treballar amb aquest col•lectiu ha estat una sorpresa. Diguem-ne diferent del que estic acostumat. No hi havia partitures. Bé, si, la meva. Però no va servir de res. Em va sorprendre i molt.

S’escoltava el tema de qui fos, es decidia la tonalitat, es buscaven els acords, l’estructura i a córrer. A córrer amb el bon sentit de la paraula, esclar.
Els que tocaven instruments harmònics (guitarra i arpa) doncs això, a fer l’harmonia, els baixos (violoncel i llaüt) a fer de baix, la percussió (és evident el que farà) i els exclusivament melòdics (violí i gralla/tarota) a fer melodies i a improvisar.
Esclar que també el violoncel, l’arpa i el llaüt en alguns moments feien melodia.

S’em feia difícil. Tocant la gralla i com sempre, no podia escalfar tal com ho feien els altres instruments. El violoncel, el violí, els acords de la guitarra, el llaüd, l’arpa, no “molesten” si toquen per escalfar, fer dits o trobar la melodia i l’acord idoni. Amb la gralla era arribar i moldre. No podies estar tocant (provant) algun solo mentre sonava el tema. Amb la percussió passava el mateix, esclar.

Però estic content. Feia molt temps que tenia aparcat aquest exercici de treballar sense partitures, de fer servir la memòria musical, de fer servir l’espontaneïtat, l’instint i de que el teu instrument faci el que estàs pensant. Un regal per a mi.

Ara ens tornarem a veure amb tota aquesta colla el novembre, el dia 6, dins la programació de la Fira Mediterrània de Manresa.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tornat de Suècia (1)

2011-07-05T08:37:00.001-07:00

.

Hemlig Festival (Festival Secret)

Ja torno a estar aquí.

Nou dies de desconnexió amb Catalunya per endinsar-me en un nou món sonor.

Dubtes que es creen abans de marxar cap a aquesta experiència. Com serà la gent, com serà el festival, com serà l’estada, el clima, el menjar, la música, . . . . .
Res del que et pots imaginar es fa realitat. La realitat com ja sabem, no coincideix amb la imaginació.

Un recorregut per anar-se aclimatant. Una hora de cotxe fins Girona, tres hores d’avió fins a Estocolm i quatre hores fins arribar a Borgholm a l’illa d’Öland, Suècia. Entre esperes i demés, tretze hores de viatge.

Arribada a Yellowbox, punt de trobada dels músics convidats i casa, dormitori, menjador i sala d’assaig.

En Lluís i jo som els últims en arribar. Saludem a John Leo Carter, irlandès i resident a Suècia, veu, guitarra i responsable del Hemlig Festival, a David Lombardi, violinista italià, a Mari Kalkun cantant i sonadora de kannel, instrument de corda propi del seu país Estònia, a Juliet Turner cantant i guitarra irlandesa, a Emer Kenny cantant i arpista també irlandesa, a Josefina Sanner cantant, guitarra i violoncel de Suècia i a Gunnar Lingegard llaüd barroc, també suec. I també als altres habitants de la casa, esposa i fills d’en John. I també al gos.

En aquest moment ja comencem a sentir els diferents accents anglesos i francès per poder-se entendre. I també captar que la forma de saludar és diferent. Això de fer dos petons va ser complicat, admès, però complicat.

L’endemà i després de l’esmorzar, com podeu imaginar res de pa amb tomàquet o de cafè tal com entenem què és cafè. Primera trobada musical. Assaig.

Durant tres dies es treballarà el repertori que es presentarà als quatre concerts programats. Aquest repertori són els temes que cadascú proposa i que entre tots es farà l’arranjament. Nou temes en total.

Cadascú, un a un, va presentant el seu tema, ja sigui cançó o instrumental i el seu instrument. Aquest va ser el primer encontre entre dos mons sonors completament diferents: el mediterrani i el del nord enllà, digues-li escandinau o irlandès. Les propostes de tots eren temes propis per poder tocar a casa, a dins de casa, tonalitats menors i molt melancòlics. Com pot entrar una gralla i una tarota en aquest món? Difícil. Un cop feta la presentació dels meus instruments i amb l’explicació de que són instruments de carrer, comunico que tot seguit faré sonar la gralla tal com podria sonar al carrer. Quatre notes han esta suficients per trencar aquell clima, aquell món sonor del que estaven acostumats.

I tot seguit la percussió d’en Lluís. Una forma com una altra per dir hola.

Seguiré

Cap a Suècia

2011-06-15T15:20:00.000-07:00

La Fira Mediterrània de Manresa aconsegueix que artistes catalans actuïn a Itàlia i Suècia

Diferents artistes catalans d'arrel actuaran a Itàlia i Suècia en el marc de dos programes d'internacionalització de la Fundació Fira Mediterrània de Manresa. En el cas d'Itàlia, l'artista Jordi Molina i la seva tenora, juntament amb la formació So Nat duran a terme una desena d'actuacions al Festival delle Province. A Suècia, el músic Enric Montsant i el percussionista Lluís Molas i participaran al Secret Festival. Les organitzacions dels festivals han triat els artistes catalans d'una preselecció feta per la Fira Mediterrània.

Segons el seu gerent, Jordi Bertran, "les actuacions són una plataforma per la indústria cultural catalana i afavoreixen la presència d'artistes catalans en el mercat internacional". L'artista català Jordi Molina i la seva tenora, i la formació So Nat, que basa el seu repertori en la gralla i el timbal de concert, visitaran el Festival delle Province, que es desenvolupa en dotze localitats de la província de Sàsser, al nord-est de l'illa de Sardenya.

En aquest cas, els artistes catalans duran a terme una desena d'actuacions i estaran al costat d'altres formacions procedents d'Egipte, França, Marroc, Itàlia i Romania. Les dues formacions preveuen realitzar una desena d'actuacions durant el 19 i el 24 de juny.

La segona expedició catalana viatjarà fins a Suècia per participar en el "Secret Festival" entre el 29 de juny i el 2 de juliol.

Els artistes catalans Enric Montsant i Lluís Molas participaran en quatre concerts realitzats, de manera conjunta, amb set músics més d'Estònia, Irlanda, Itàlia i Suècia. Cada participant porta les seves composicions i estils diversos per tal que el grup en conjunt experimenti amb nous arranjaments.

El Secret Festival és organitzat pel centre de creació d'art i música "Yellowbox", la caixa groga, nom que deriva de l'aparença arquitectònica i el color de l'edifici que alberga l'experiència. El projecte compta amb el suport de la Unió Europea a través del seu programa "Leader" 2009-2012. La Fira Mediterrània de Manresa també rebrà el proper mes de novembre el grup artístic resultant de l'experiència a Suècia.

Grallada 2011

2011-06-14T02:47:00.000-07:00

Aquest dissabte passat dia 11 de juny, es va celebrar la cinquena edició de la Grallada.

Una festa que va començar l’any 2005 i on ens reunim alumnes i ex-alumnes de gralla i tarota que han treballat amb mi i per suposat amics i familiars.

Després d’un parèntesi de dos any s’ha tornat a engegar la Grallada, és un punt de trobada, de coneixences, de noves amistats, d’alumnes que fa poc que toquen i d’alumnes que porten molt temps tocant. Però no hi ha competència de qui ho fa més bé que qui. No, no és això, cadascú toca el que sap, el que ha treballat durant el curs, el poder exposar el treball preparat, les noves creacions, les noves propostes musicals, però sobre tot un dia d’esbarjo.

Una gimcana al matí, el dinar, un Quinto de sobretaula, la mostra i el ball.

Un dia rodó.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Article d’en Xavier Orriols

2011-06-01T14:49:00.000-07:00

Fa uns dies, va venir a casa, un alumne de gralla de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Catalunya a fer-me una entrevista. Una entrevista que en formaria part del treball que ha de presentar a l’Aula.

Mentre xerràvem, es va fer referència a l’article que va escriure en Xavier Orriols fa molt de temps sobre l’ús de la gralla.

Permeteu-me:

Quan parlo d’en Xavier Orriols, el primer que dic, és que és una bona persona, gran conversador i bon amic, però tot seguit comento que és una enciclopèdia de la cultura popular i tradicional de Catalunya amb cames. I després dic que va ser el que em va fer la primera gralla. Això és cap el 1.982.

Cal recordar que també i juntament amb la seva esposa la Paquita Roig i el romancer Jaume Arnella, varen fer el primer mètode de gralla existent al país. Molts hi varem anar a petar fa molt i molt de temps. Bé, concretament a partir de l’any 1.981 que és quan es va publicar. Uf, com passa el temps.

Doncs bé, aquest article del que us parlo, encara avui i des del meu punt de vista, és vigent i m’agradaria que el llegíssiu. Amb calma i tranquil•litat.

No diu cap mentida, ans tot el contrari, veritats com un temple.

Fixeu-vos especialment en els últims dos paràgrafs.

Gralla Artística, Gralla Social

publicat el dijous 22 de març del 2007 a bloc.xarxanet.org

Tocar bé la gralla és, com passa amb qualsevol altre instrument, per sobre de tot, un art. En aquest cas es complica per la dificultat afegida de tractar-se d'un instrument ben senzill d'una concepció primitiva i poc evolucionada tècnicament. Tot això fa que l'hipotètic sonador o practicant, és a dir el graller, hi hagi de posar molt de la seva banda i molt d'allò que en l'argot musical s'anomenaria tècnica gremial, desenvolupada per precedents generacions de grallers fins arribar a aconseguir que la voluntat expressiva no sigui enterbolida o condicionada per les mancances i entrebancs inherents al mateix instrument i als seus determinants accessoris (inxes i broquets) o pels relatius als coneixements d'estils i repertoris desplegats adequadament i amb gust. Un camí certament prou llarg i dificultós necessàriament recolzat en l'esforç per aconseguir l'excel•lència interpretativa, camí impossible de seguir sense la tutela d'un bon mestratge.

Tot això ve a tomb perquè en el darrer quart de segle al nostre país l'ús de la gralla ha passat de ser practicat per un reduït col•lectiu de músics agrupat a l'entorn del fet casteller i alguns altres exercicis amb derivacions localitzades en unes determinades festes majors, a dominar una bona part del panorama sonor i festiu d'arreu del territori amb aplicacions ben diverses i fins noves.

Aquesta expansió sense precedent ha anat de bracet amb la recuperació de la festa popular i del carrer que es va produir des de la fi de la dictadura franquista i fins ara mateix de forma creixent. La raó de ser dels instruments de la música popular i tradicional ve donada per la seva funcionalitat, és a dir, per l'ús específic que prenen en un determinant context. És per això que l'efervescència de l'univers festiu rehabilita l'instrument i produeix aquestes noves fornades de colles de grallers imprescindibles per al sosteniment de la festa. Que això hagi passat amb la gralla i no, en la mateixa força i proporció, amb altres instruments tradicionals del mateix entorn, cal cercar-les segurament en algunes propietats intrínseques de l'instrument que el fan apte per competir amb un entorn sònicament tan dur com la ciutat contemporània, i en aquest sentit cal no oblidar que la gralla es consolida històricament precisament en aquest territori en el moment que es produeix el canvi de paradigma festiu i associatiu de finals del Barroc, que és quan neixen les macrocolles del ball valencians i moixiganguers que després anomenarem castellers.

Actualment, també hem assistit a un canvi de paradigma per que fa a la composició de les colles de grallers, que han passat de ser una institució semiprofessional i amb un nombre fix i limitat de membres, amb una consuetud contractual establerta i amb un mínim llindar d'exigència artística a convertir-se en un moviment d'arrel associacionista, absolutament vinculat en drets i deures amb les colles que acompanyen i que actua gratis et amore, sense que això vulgui dir que hagi desaparegut, ni molt menys, l'antiga modalitat.

Podríem dir que la gralla tradicional i artística ha donat pas a una gralla social i canyera, on els propòsits i els resultats són tot uns altres, de manera que en la mesura que s'amplia el vessant associacionista (en aquest sentit són freqüents les macrocolles de grallers amb un nombre també considerable de percussionistes) es rebaixa en gran manera el llistó artístic de les interpretacions, i això provoca una percepció del tot errònia de l'instrument i de les seves possibilitats en molta de la gent que contempla determinats esdeveniments festius.

El repte actual, en aquest món associatiu que té com a eix vertebrador aquest antic i mític instrument musical que és la gralla, passa per casar l'impuls jove, generós, un tant eixelebrat i expansiu d'una gran part dels seus practicants amb la vella exigència artística que va convertir la gralla en un instrument emblemàtic, el maneig del qual, quan es fa amb prou excel•lència, ha estat capaç de desvetllar emocions pregones, immortals tonades, inoblidables vivències. Ara i ací, a escala tècnica crec que hi ha prou recursos humans, artístics i institucionals per fer-ho. En el pla conceptual és tota una altra història.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Material didàctic (i 2)

2011-05-28T06:58:00.000-07:00

I abans no em tireu a la foguera per fer ús de material de tortura a les meves classes de gralla, us haig de dir que l’article anterior, el que està titulat com a Material didàctic, ha estat una broma.

Una broma que de fet i de sempre, he fet a aquells alumnes que aixecaven molt els dits tocant la gralla, amenaçant-los de que a casa tenia un aparell com el de les fotografies de l’anterior article i que a la propera classe portaria.

Doncs bé aquesta broma s’ha pogut il.lustrar amb imatges gràcies a un bon amic mataroní i sonador de gralla, en Carles Villar.

Doncs apa, ja ho sabeu.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Material didàctic

2011-05-26T13:16:00.001-07:00

Fent de mestre, formant futurs sonadors de gralla, sempre he buscat els millors elements pedagògics per ajudar a fer un bon camí a tots aquests aprenents.

Repertori adequat pel nivell desitjat, exercicis adients per a treballar la digitació, l’articulació, l’afinació, la respiració, . . . . proposar bones inxes, bones gralles, propostes pel bon manteniment de l’instrument i també consells per tocar el més relaxat possible. Bona posició de llavis, de cos, de braços, de canells, de dits i , ho caram! que n’és de difícil fer entendre a l’alumne que no és necessari tenir els dits tensos i aixecar-los massa per sobre del forat corresponent. Bé, si, de fet si que s’entén, el problema és posar-ho en pràctica. I per posar-ho en pràctica doncs cal practicar i això ja és més difícil.

Quantes i quantes vegades dic als meus alumnes que no aixequin massa o tant, els dits dels forats que han de destapar per fer sonar la nota corresponent. Mare de Déu!! Que si ho fan, dits, canells, braços, cos i fins i tot la música, estarà tot més relaxat.

Però costa.

Amb tot això i de fa anys, comento als alumnes que a casa tinc un aparell metàl.lic que es situa a certa distància sobre la part dels forats de la gralla, de manera que quan toquem i aixequem massa els dits, topem amb aquesta barra metàl.lica.
Aquesta barra metàlica té la gràcia de que disposa d’uns fils elèctrics que quan hom l’interessa ho endolla a la corrent i així l’efecte de correcció d’aquesta mala postura queda automàticament solucionada.

Doncs bé, aquest any m’he topat amb un bon amic mataroní que ell mateix es va fer aquest estri perquè aixecava massa els dits. Però que ha passat? Doncs que els continua aixecant i molt. Li faltava el detall, connectar uns fils elèctrics per poder endollar-los a la corrent. Fet.

Podeu veure doncs en aquest parell de fotografies, la millora.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Noves tecnologies

2011-05-21T09:24:00.000-07:00

Ben bé, ben bé, aquest article no parla sobre la gralla però si hi té a veure amb el meu treball i d’alguna manera ho puc relacionar també amb la gralla.

Fa mooooolt temps, en aquest país i quan jo tenia pocs anys, existia un aparell de comunicació anomenat telèfon (actualment es coneix com a fixe).
Més endavant aquest aparell va disposar d’un element extern (concepte modern) anomenat contestador. Era un estri que disposava d’una cinta de caset per gravar els missatges que et deixaven els que et trucaven i que tu no podies atendre.

(si voleu, podeu consultar aquest enllaç on parla d’aquest element d’antiga civilització anomenat caset http://es.wikipedia.org/wiki/Casete).

Pels bars i carrers de la meva ciutat, també hi havia un element de rabiosa actualitat, la cavina telefònica el també anomenat telèfon públic.

Doncs bé, entre el telèfon (fixe), el contestador (de cinta de caset) i les cavines telefòniques, persones de la meva generació que ens dedicàvem a la música varem poder viure i estar connectats per poder quedar a l’hora i dia per fer un assaig, a l’hora i el dia per fer una actuació i també pels que ens dedicàvem a l’ensenyament quedar a l’hora i el dia per fer la classe amb els nostres alumnes. I encara estem aquí.

Ara, tot això ha canviat, ha avançat (?), el telèfon fixe disposa de contestador automàtic (sense cinta de caset), disposem de telèfon mòbil i per tant no ens cal la cabina telefònica ni el telèfon del bar (el servei públic). Aquest telèfon mòbil disposa de contestador automàtic i també disposa d’un servei de missatges de text que et permet llegir-lo quan vulguis i contestar quan vulguis.
Disposem també del correu electrònic per enviar missatges escrits i per poder-los llegir quan vulguis i contestar també quan vulguis.
Disposem del txat, del twiter i també del facebook per explicar en tot moment el que fem, on som, què pensem i també per quedar.

També disposem de diversos tipus de programes de música adaptats a les nostres necessitats: per treballar, estudiar, intercanviar partitures, . . . . . .

Tots els meus alumnes tenen tot això:

I PERQUÈ COI ÉS TAN DIFÍCIL QUE ES PUGUIN DESCARREGAR UNA PARTITURA QUE ELS HI HE ENVIAT PER A ESTUDIAR?.
PERQUÈ COI ÉS TAN DIFÍCIL QUE ESCOLTIN L’ÀUDIO QUE ELS HE ENVIAT DE LA PARTITURA QUE ELS HE ENVIAT PER A ESTUDIAR?.
PERQUÈ COI NO HAN IMPRÈS LA PARTITURA?.
PERQUÈ COI NO PODEN SABER SI EL DIA TAL DEL MES TAL PODEN FER CLASSE O NO?

Respostes:
no ho he rebut, no ho he pogut instal.lar, em faltava un no sé què, la meva impressora no sé què, m’he deixat el Pen, envia’m-ho en PDF, passa’m el MIDI, no ho he pogut llegir, no em vaig poder connectar al hotmail ahir,. . .

En fi, tanta i tanta nova tecnologia per la comunicació i al final . . . . . . . .

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Gralla per a esquerrans

2011-05-08T08:10:00.001-07:00

Fa un parell de cursos em vaig trobar en un primer dia de classe a una nova alumna que i després de fer totes les meves explicacions sobre la gralla, agafava la gralla amb la mà dreta per tapar els forats superiors i l’esquerra per tapar els inferiors. Li vaig preguntar perquè agafava la gralla d’aquesta manera i em va contestar que li anava millor.

Caram, era el primer dia que agafava una gralla i podia dir que li anava millor agafant-la així?. Li vaig preguntar si era esquerrana i em va dir que no.

Això em va fer reflexionar novament sobre el fet d’agafar la gralla amb la mà dreta a dalt i esquerra a baix. Aquesta alumna amb el seu gest, em venia a dir que no era pel fet de ser esquerrana, doncs ella no ho era. Després d’una breu explicació va canviar de posició. Cap problema.

He vist alguna vegada algun sonador de gralla tocar amb la mà dreta a dalt i l’esquerra a baix i també a un bon graller dels Grallers de l’Acord de Vilanova i la Geltrú fer el mateix i amb gralla dolça. Un bon amic meu gaiter i secaire també fa al mateix quan toca el grall del seu instrument i també he vist a l’Sting i a en Paul Mccartney tocar el baix a l’inrevés i fins i tot he vist algun bateria que té el xarles a la dreta i pica el bombo amb el peu esquerra.

No sé si passa amb d’altres instruments. Sempre he pensat però, que no té res a veure amb el fet de ser dretà o esquerrà. Tot és un aprenentatge.

Casualment aquests instruments que he comentat son instruments que poden quedar englobats dins el món d’instruments “populars” és a dir instruments que moltes vegades s’estudien sense professor. I potser això fa que es toquin de forma diferent.

Pel que fa a les gralles sempre dic que és millor tocar amb la posició de la mà esquerra a dalt i la dreta a baix. Sempre amb la visió de poder tocar més endavant altres instruments.

Si ho fem al revés, quedarem limitats per l’aprenentatge d’altres instruments: clarinet, saxo, oboè, . . . . . . i esclar, sempre que vulguem tocar un instrument de la família de les gralles (dolça, baixa, . . ) o fins i tot la tarota, haurem de demanar al constructor que ens faci un instrument especial per a nosaltres.

I no només el problema està en la construcció del propi instrument sinó que també està amb els mètodes i llibres de tècnica.

Fixeu-vos que a part dels instruments que he citat (gralla, sac, guitarra, baix i bateria) la resta, eps que jo sàpiga, no hi ha la possibilitat de tocar al revés. Digues-li piano, flauta travessera, saxo, clarinet, oboè, violí, acordió cromàtic i diatònic, . . . . .

Sense tenir cap dada científica, puc pensar però, que el fet de ser esquerrà no ha de ser motiu per tocar la gralla amb la mà dreta a dalt i l’esquerra a baix. Tot és un aprenentatge.

Sabíeu que en Rafa Nadal escriu, dibuixa i es toca el nas amb la mà dreta i que només fa servir l’esquerra per jugar al tenis?

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

10 anys de Dolors de munt

2011-05-03T02:24:00.000-07:00

Doncs si, ara fa 10 anys de Dolors de munt, un tema que en un principi va ser escrit per tocar amb la formació de La Banda d'En Vinaixa (gralla, acordió, baix i bateria) i que en un moment donat la Colla de grallers de Sant Andreu de Palomar, que en el seu moment els hi donava classes de gralla, em varen demanar si podia fer una versió per a gralles. I mireu on ha arribat. Fantàstic.

Aquí us poso algunes versions que corren per la xarxa.

Hi ha de tot: a dues veus, a tres, amb dolçaines, amb els La agut una mica justos, amb els Sol# que a vegades és més Sol natural que sostingut, amb la percussió un pèl massa lluny del que és un pasdoble o obviant marcar els contratemps de la tercera part (la C),. . . . . . però fantàstic, un plaer poder escoltar una música escrita ara fa 10 anys pels carrers dels nostres pobles.

I aquí el que va ser la versió original:

www.labandadenvinaixa.com/escoltans

És un luxe i un gran regal.

Endavant les atxes.

Gràcies grallers, gralleres i percussionistes.

18è dia del graller

2011-04-19T09:07:00.000-07:00

I com que no hi vaig anar, m'haig de conformar amb sentir les actuacions que estan penjades a la xarxa.

I ho comparteixo.

Aquí les teniu.

Perquè a la gralla li diem gralla?

2011-04-10T08:08:00.001-07:00

Quan he anat a escoles de música o a escoles de primària a parlar sobre la música tradicional i els instruments propis de Catalunya, sempre he explicat que el nom de gralla, per referir-nos a l'instrument, ve de l'ocell de la família dels còrvids anomenat també gralla i que es va agafar aquest mateix nom pel crit característic que fa aquest ocell i que la gralla, l'instrument, ens recorda.

Però la veritat i això que quedi entre nosaltres, no hi ha cap treball històric i/o científic que ens ho confirmi. Es diu i es comenta en un to de relat fantasiós.

Tinc molts dubtes d'on ve.
Els instruments semblants a la gralla i que en són veïns els hi diuen dolçaina, dulzaina i gaita. I doncs perquè nosaltres li diem gralla? Perquè no li diem dolçaina catalana?

Em fa relacionar-ho amb l’immigració d'occitans que varen venir a Catalunya durant els segles XV i XVI. En aquell moment l'arribada d'occitans a Catalunya va duplicar el nombre d'autòctons. Estem parlant d'una època que la fam i les epidèmies minvaven i de llarg, l'esperança de vida dels catalans.

A Occitània li diuen Graile a un instrument cònic de fusta i de doble canya semblant a la nostra tarota. Sempre he pensat que venia d'aquest nom.
Però el meu dubte està que les comarques tradicionalment gralleres són les del Camp de Tarragona i els occitans no varen baixar tant avall i tots sabem que del Llobregat cap amunt la gralla no ha estat pas un instrument històricament tradicional.

I doncs? Si la gralla ve de Graile, com va saltar dels Pirineus a Tarragona sense deixar llastre per les comarques Gironines i Barcelonines? Eps i tinguem en compte també que a les terres de l'Ebre no li diuen gralla, li diuen dolçaina.

Uf!!!!

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Ser músic professional

2011-04-02T07:13:00.001-07:00

Fa molts anys vaig prendre la decisió de viure de la música. En un primer moment combinava l'ensenyament amb les actuacions fins que va arribar un moment que em vaig dedicar plenament a les actuacions, encara que mai m'he desvinculat del tot del món de l'ensenyament.

En aquell moment jo em deia que era músic professional, doncs vivia de les meves actuacions i pagava autònoms. Més endavant les meves actuacions les facturava a través del Sindicat de Músics de Tarragona i actualment a través d'una cooperativa formada per diversos músics i artistes en general.

Durant tots aquests anys el concepte que jo tenia de músic professional ha anat canviant.
Esclar, un lampista està molt clar que és lampista, paga uns autònoms i forma part d'un gremi amb estatuts, convenis, . . . . hi ha un sindicat que vetlla pels interessos del lampista, tant si treballa per compte pròpia com si treballa per un altre. I això també passa amb els taxistes, paletes, botiguers, . . . . . . però amb els músics? Només si treballes en una orquestra clàssica o amb una orquestra moderna amb programació de temporada. Vull dir que en aquest cas, si ets un músic que treballes en un local fixe durant tot l'any tindràs un contracte, conveni, sou, . . . . de músic "professional".

Si vas fent actuacions diverses amb contractes d'un dia això de músic professional canvia. Et pots trobar amb persones que combinen la feina de músic amb una altra professió. I això no està regulat.

Pots estar pagant autònoms com a músic "professional" i compartir la teva professió amb persones que durant la setmana fan de mecànic. I això si, el sou serà el mateix. I no passa res.

Bé, si que passa, que quan hi ha crisi de feina això és nota.

Aquest també és un problema que ens trobem des de sempre en el món de la música tradicional, han de cobrar els músics que acompanyen a gegants, castellers, bestiari, bastoners, esbarts, . . . . . . . ?

En aquest país el concepte de músic professional no està regulat. Tothom pot ser músic i per tant tothom pot tenir actuacions i tothom pot cobrar per la feina.

En altres sectors no passa. Ets taxista o no i si no ho ets, ai de tu que t'enganxin fent de taxista els del gremi o el mateix sindicat.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Arundo Donax

2011-03-27T07:40:00.000-07:00

Arundo donax és el nom científic del tipus de canya pròpia de la Mediterrània que de sempre s’ha utilitzat per pescar, per cistelleria, per fer instruments de vent i inxes, entre d’altres.

Però també és una trobada que es celebra cada dos anys a La Puebla de Híjar (Terol) i evidentment una trobada que gira a l’entorn de parlar i mostrar les utilitats de la canya especialment pel que fa al món musical.

Us ho recomano. Hi vaig anar a la primera edició. Molt bon ambient. Una trobada amb músics de canya (gralla, dolçaina, sac, . . . ) especialment d’Aragó però també de Castella i Euskadi.
Vaig conèixer a Pablo Zamarrón de Segovia el constructor de les famoses canyes de fil blanc.

En fi, que he trobat aquest vídeo de l’edició d’aquest any.
Aquí el teniu.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Què és una gralla?

2011-03-13T06:41:00.000-07:00

• Definició “enciclopèdia.cat”:

Instrument aeròfon de llengüeta doble, de caràcter rústic, constituït per un tub de fusta d'uns 27 cm de longitud.
La seva sonoritat és estrident i poc clara. És utilitzada per a acompanyar la formació dels castells humans i en les formacions instrumentals pastorívoles de les comarques prepirinenques i pirinenques.

• Definició “diccionari.cat”:

Instrument musical de vent, de caràcter rústic, constituït per un tub de fusta. Instrument similar a la gralla de la família de les xeremies

Uf! És evident que es podria definir més clarament el què és una gralla. Podríem ampliar la definició.

Sigui la definició que sigui, els que acostumeu a llegir aquest bloc sabeu el que és una gralla.

El meu dubte és quan a aquesta gralla hi comencem a afegir elements que faciliten l’execució de notes modernes. O sigui, les claus.

De sempre he tocat la gralla seca, la que que no té claus. En alguna ocasió he tocat gralles de claus, gralles dolces amb les claus per fer el Fa i el Mi greu, també amb una clau per fer el Sib, també amb claus per octavar i fins i tot de les anomenades gralles cromàtiques. Deixant de banda a la gralla baixa.

I a tot això li diem gralla. A tot això li hem de dir gralla? Realment aquestes gralles carregades de claus són gralles? El so és el mateix?.

Si ha Catalunya tenim el tible i la tenora, perquè insistim amb crear nous instruments sota el paraigua de la gralla per poder fer notes no tradicionals?

Sona el mateix una gralla seca i una gralla cromàtica?

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Tradició? what is that?

2011-03-01T08:36:00.001-08:00

Dissabte passat vaig estar al Firafoc, una fira que es fa a Igualada cada dos anys dedicada a la cultura del foc: diables, pirotècnia, vestuari, imatgeria, dracs, . . .

Durant el dia (i vespre) hi varen haver diferents mostres de colles de diables. Totes elles mostrant les seves habilitats coreogràfiques amb el foc i acompanyades pels ritmes creats amb timbals i en algunes ocasions acompanyades amb gralles.

Val a dir que no sóc massa amant del foc ni dels diables, dracs, correfocs, . . . . .
Encara que en el meu repertori de música hi formen part alguns encàrrecs per a diables i dracs, la meva experiència amb el foc artificial ha estat molt traumàtica: una cremada encenent una bengala per a un pastís d’aniversari i una cremada amb una bombeta. Fatal.

El cas és, que no coneguen massa aquest món del foc, la veritat és que em vaig emportar una gran desil•lusió. Desil•lusió compartida i contrastada amb un constructor de canyes del Penedès i bon coneixedor del món dels diables amb el que varem compartir la visió d’alguns d’aquests espectacles i mai millor dit, que ens oferien.

Està vist que o la cultura del meu país és això o bé, si us plau, deixem de parlar de tradició.

Cada vegada arribo a la conclusió que la cultura, la cultura tradicional del meu país, és una macedònia plena d’innovacions i de propostes artístiques renovables diariament, que agafen com a punt de referència la tradició però que cadascú en fa el que vol.

Tots som artistes innovadors de la cultura, només falta posar-nos en una colla de diables o de gegants i ja està. Ja tenim el nostre laboratori experimental.

Esclar que això no passa amb les colles de sardanes ni amb els castellers i potser tampoc amb els bastoners, cavallets, cercolets, . . . . .

Però si, en algunes expressions de cultura popular, si. I doncs?

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

415? 440? . . . .

2011-02-19T07:57:00.000-08:00

De fet, als articles que vaig publicar en aquest bloc els dies 22, 24 i 30 d’abril del 2009 i amb el títol de “Ditxosa afinació”, ja vaig tractar aquest tema. Però és que d’ençà que vaig ser conscient de que la gralla no estava afinada com la resta d’instruments, m’està perseguint aquest maldecap.

Quan vaig començar a tocar la gralla no tenia aquest problema. Ens afinàvem amb els altres companys de gralla i cap problema.
Va ser quan vaig començar a tocar amb altres instruments quan es va crear “el problema” i encara dura.

Em sap greu que en una trobada de grallers no es puguin tocar temes conjunts per culpa d’aquest concepte, em sap greu també que persones que han estat tocant amb una afinació tradicional no puguin tocar amb els seus amics que toquen el piano, el violí, la guitarra, . . . . .

Quan es parla de l’afinació 415, vol dir que la nota La de l’instrument i devant d’un afinador electrònic, detecta una vibració d’una frecuència de 415 herz.
Aquest tipus d’afinació ens la trobem en molts instruments de música antiga. Fins i tot les grans orquestres clàssiques i les grans veus operístiques es basaven amb aquesta afinació per treballar.

Al cap del temps i induïts per les modes, aquesta afinació ha anat pujant fins arribar als 440 herz. Actualment tots els instruments estan afinats i es fabriquen, amb aquesta afinació. Qüestió de modes.

Els acordions, les guitarres, les flautes, els violins, la viola de roda, el sac, . . . . . . treballen amb aquesta afinació moderna. Fins i tot alguns constructors de gralla.

Dins l’ensenyament de la gralla hi ha dues línies, els que treballem amb l’afinació moderna (440) i els que treballen amb l’afinació tradicional (415).

Dins l’ensenyament clàssic de qualsevol instrument es treballa amb l’afinació moderna (440): violins, violes, pianos, clarinets, trompetes, guitarres, . . . .

Un cop acabada la carrera o inclús sense haver-la acabat, si vols especialitzar-te en música antiga treballaràs amb l’afinació antiga la del La 415 herz.

Si ets violinista i vols tocar la música del barroc o del renaixement tal com es tocava al segle XVII, tindràs que treballar amb aquesta afinació i fins i tot treballaràs amb instruments, cordes i arquets construïts per a aquesta pràctica.

Amb la gralla no passa aquest fet. Estàs estudiant la gralla dins una línia que desconeixes (quan comencem a estudiar no sabem el que és el correcte o no, per això som estudiants) i quan vols tocar amb un piano, patam. No pots, perquè l’afinació no és l’adequada.

Sempre he dit que estaria bé que la gralla s’estudiés com la resta d’instruments, amb l’afinació moderna, la de 440 herz.

Quan vulguis estudiar música antiga o interpretar la música tradicional tal com ho feien els nostres avantpassats, doncs cap problema hi ha constructors que fan gralles amb aquesta afinació antiga. Però d’entrada, no et trobaràs amb el problema per tocar amb altres instruments afinats a la freqüència moderna, la del La 440.

No tots els estudiants de gralla dedicaran els seus estudis per treballar ambdues afinacions. Crec que el correcte seria treballar amb l’afinació moderna i com a especialitat, dedicar-se a la música antiga. Tal com ho fan la resta d’instruments.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Amor a mort

2011-02-12T10:26:00.000-08:00

Una sorpresa que m’he trobat al You Tube, la gravació que varen fer en Xavier Richart a la dolçaina i i Amparo Ferrís al piano, d’Amor a mort.

Aquest vídeo no té imatge, només és so. I curiosament el títol està en japonès (?).

Apa, que ho gaudiu

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Qui perd els orígens . . . . .

2011-01-30T06:25:00.000-08:00

.

Si, ja ho sé. En un article de l'any passat, també vaig titular un article amb una dita semblant: "Qui perd els orígens, perd l'identitat".

Però és que avui, mentre dinava i mirava el canal de televisió que disposem els del Vallès Oriental, el nostre VOTV, he vist reportatges de diferents manifestacions culturals realitzats a diferents municipis de la meva comarca, el Vallès Oriental. Festes d'hivern i demés.

Ho podria resumir d'aquesta manera: calçotades, ball de bastons, correfocs, trobades de gegants, sopars de . . . ( qualsevol motiu), ball de gitanes, mercats d'artesans, Sant Antoni i els tres tombs, . . . . . i ja tens la festa major d'hivern muntada.

He arribat a la conclusió que els que som del Vallès Oriental o no ens estimem el que és nostre o no ho valorem i busquem altres elements tradicionals fora de la nostra pròpia comarca.

Perquè hem de fer dins d'una festa major (la d'hivern) una calçotada? Però si això és típtic de Valls! Perquè no fem una mongetada que això si que és típic del Vallès. Les fantàstiques mongetes del ganxet sempre estan a punt per ser les protagonistes de la festa. Ho demanen i ho necessiten. Però és que a més a més tenen Denominació d'Origen.

I un correfoc?. Des de quan un correfoc o una desfilada de diables és del Vallès? Busquem als nostres arxius per veure quan un correfoc és propi del Vallès. Fa deu anys?

I els mercats d'artesans què exposen? Productes de la zona? No cal. Qualsevol cosa que tingui pinta de hippy ja val. No cal que sigui un producte fet per artesans de la comarca.

I la trobada de gegants? Jo sóc dels que va formar part d'aquest invent de les trobades de gegants que es va inventar ara deu fer uns trenta anys i encara em pregunto perquè els del Vallès ara toquem la gralla i no pas el flabiol que era l'instrument propi de les nostres terres.

I ens queda el Ball de gitanes, sort en tenim. Això si que és de casa, és l'única cosa que tenim. Ara, ho fem amb música enregistrada. Res de cobla o d'altre tipus de formació musical en directe. Tot enregistrat. No tenim pressupost per llogar a una cobla ni tampoc tenim iniciativa perquè un grup de músics formi part del col•lectiu de l'esbart que mostra les seves arts coreogràfiques.

Eps, que això que dic és fruit d'un dinar de diumenge mentre mirava un programa de VOTV.
La nostra.
La del Vallès Oriental.

Que aprofiti.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Cultural. Nou projecte

2011-01-23T06:52:00.000-08:00

Doncs si, ha nascut un nou projecte de treball, La Cultural. Formada per onze alumnes en actiu de gralla i tarota.

De fet, aquest projecte no és nou. Us ho explico.

Tot va començar als anys 90 quan feia un curs de gralla al Centre Cívic de Can Butjosa a Parets del Vallès. Em va semblar que com a complement al treball que es feia a classe amb els alumnes, estaria bé crear una formació on hi tinguessin cabuda alumnes amb un mínim nivell de coneixements de gralla i de llenguatge musical.

Treballar amb grup, amb persones que no es coneixen massa (o gens) i amb un repertori diferent del que es pot treballar a classe o amb la colla de grallers on es toca habitualment, té el seu ganxo.

Estimula l'estudi tant de l'instrument com del llenguatge musical i especialment tot el que s'en pot treure de treballar amb grup: afinació, articulació, respiració, el treball a més d'una veu, prendre consciència de parlar tots un mateix llenguatge, . . . . . i el que és més important, adonar-te'n de que no estàs sol en l'estudi de la gralla i que es poden arribar a fer grans obres musicals escrites per aquests instrument.
Esclar que podríeu pensar que això ja es pot treballar a classe i tant que si, però us ben asseguro que aquest treball complementari, aquest treball de grup pres amb seriositat i rigor provoca posar-se les piles també amb seriositat i rigor.

Aquell projecte doncs, que es va iniciar a Can Butjosa, va portar el nom de La Butjosa. Un cop acabat el projecte s'en va iniciar un altre a Vilanova del Vallès i va portar el nom de La Vallesana. L'any 2005 neix La Tríptica que porta el seu nom també amb gratitud al lloc on s'assajava, Tríptic.
I ara neix La Cultural, també portant el nom del lloc on s'assaja, a l'espai que ens cedeix l'Associació Cultural de Granollers.

Projectes curts de tres i quatre anys, però molt efectius.

Us presento als seus integrants:

Dani, Arnau i Emili a la gralla i a la tarota.
Elisenda, Marta, Ricard, Judith, Sílvia, Mari, Rubèn i Sònia a la gralla.

Doncs apa, aquí els teniu, ja en sentireu a parlar.

Nota: fotografia feta per Truch_07

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Música sense fronteres (i 2)

2011-01-22T04:00:00.001-08:00

I seguint amb la música sense fronteres, segur que molts de vosaltres en alguna ocasió heu cantat una tonada típica de les festes de San Fermín a Pamplona, aquella que diu . . . . uno de enero, dos de febrero, . . . . . i tots convençuts que és una cançó pròpia d’aquelles contrades, doncs la sorpresa me la vaig emportar fa temps quan vaig descubrir que era una Farandola tradicional occitana i que allà, més a munt dels pirineus la toquen i la ballen com sempre han fet.

I si ens situem als anys 80 a Polònia, recordarem que un sindicat anomenat Solidarnosc i liderat per Lech Walesa feia trontollar el sistema soviètic. Doncs bé, el fil musical de la revolta i el que es va convertir amb l’himne de Solidarnosc va ser l’Estaca. Si, si, la d’en Llach. Segur que si anem a Polònia i ens posem a cantar l’Estaca ens diran que és originària d’allà. No passa res, tot queda entre polacs.

I per acabar, us explicaré un fet que em toca molt de prop. Durant la petita estada que vaig fer al Piamonte vaig ensenyar a sonadors de piffero i acordió el pasdoble de Sant Joan i el Gener i Febrer. Al pasdoble de Sant Joan li diuen Sant Giovanni i al Gener-Febrer, La Catalana. Això si, interpretat a la seva manera.
Ja hi som, d’aquí uns anys estudiosos folkloristes parlaran d’un famós tema tradicional italià anomenat La Catalana, pròpia del Piamonte.

I és que la música no té fronteres.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Música sense fronteres

2011-01-08T04:09:00.001-08:00

Em prenc la llibertat d'utilitzar aquest títol que pels amants de la música folc i tradicional segur que el relacionareu amb el programa que feia l'amic Jordi Roura a través de les ones de Ràdio4.

L'he escollit perquè el trobo molt adient pel que us vull comentar en aquest nou article. El primer de l'any.

El mes passat varem estar amb La Banda d'En Vinaixa al municipi de Secastilla, Osca. Participàvem juntament amb l'Esbart Rosa dels Vents de Vilanova del Vallès al Secastilla Folk.

La primera sorpresa musical que ens varem trobar i ara entendreu el perquè del títol i tota la introducció, va ser quan a les proves de so entre d'altres, toquem El Rogle. Un cop acabades les proves el responsable del festival em ve a comentar que aquest tema que hem tocat és d'Arén o Areny de Noguera a La Ribagorça, li diuen Ball del Rocle. Ja hi som i jo que em pensava que era del Maresme.

Al cap d'uns dies rebo a casa un llibre acompanyat d'un CD titulat "Cardelinas i Calandretas" . Fantàstic treball d'investigació i recuperació de la música de La Ribagorça (Franja de Ponent).

Em trobo amb la partitura del ja comentat Rogle o Rocle, em trobo també amb el famós Himne de Riego que resulta ser una melodia tradicional de Benasc, el Bal de Benás (Benasc). Sembla ser que el militar Rafael de Riego va estar engarjolat a Benasc i evidentment durant les festes del poble no deixava d' escoltar aquesta melodia. Quan va sortir de la presó va proposar que hi posessin lletra i ja tenim l'Himne de la 1ª i 2ª República.

I em trobo també amb part de la famosa nadala El Noi de la Mare, però aquesta vegada amb el títol de Les Marradetes també de Benasc, el ball de bastons anomenat La Pastora (Camporrells) que tantes vegades havia cantat amb Xarop de Canya i una dansa nacional El Ball Pla, aquesta vegada de Castejón de Sos (Castilló de Sos), amb la mateixa melodia que podem trobar a qualsevol Ball Pla del Pallars o la Cerdanya.

En el proper article us explicaré altres exemples de com la música no té fronteres.

De fet, a vol d'ocell, no es veu on comencen ni on acaben els països. No hi ha línies com als mapes. La música viatja sense haver de declar a les duanes ni haver de donar explicacions als polítics de torn.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. CODA)

2010-12-25T05:43:00.000-08:00

I aquí deixo la meva versió de la història de Xarop de Canya, una visió molt personal. La meva vivència.

Podria escriure molt i molt més. De moment això.

En tots aquests anys hi ha un munt d’anècdotes per explicar i actuacions i relacions i coneixences i viatges. . . .

En molts casos he indicat l’any del fet que explico, en d’altres no. Be per que no ho recordo o perquè tampoc era rellevant.

Segur que m’he deixat el nom de persones que en un moment o altre de la meva etapa hi varen participar. Tampoc he volgut posar el cognom de cap dels companys que varem compartir aquesta vivència. Per intimitat.

En tot cas varen ser uns anys molt profitosos per a mi. Vaig aprendre molt, sobretot em va motivar a treballar i perfeccionar la meva tècnica amb la gralla i a perfeccionar la seva construcció i a buscar també la canya ideal. Encara la busco.

També vaig aprendre l’ofici de fer arranjaments i d’escriure per a la gralla.

I moltes més coses.

Lectors d’aquest bloc, que tingueu un bon dia de Nadal.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Feina i més feina, i 9)

2010-12-20T04:07:00.000-08:00

Doncs si, no ens podíem queixar de la feina que teníem, des de cercaviles amb totes les variants possibles: músics sols, amb animadors o amb xanquers, . . . espectacles d’escenari: Canya al ball, l’Home del sac i produccions especials, pregons, inauguracions, . . . . .

Molta música, molts arranjaments, assajos, vestuari, guions, . . . . .

De tota aquesta feina, però, el que més preocupava era la de tenir persones preparades per a cada espectacle i la seva disponibilitat de calendari: músics, xanquers, animadors, actors o diables.

Conèixer els gags, saber estar al carrer, saber-se moure a diferents espais, . . . elements imprescindibles per treballar en un grup d’animació de carrer.

La demanda ens va portar a haver de fer més d’un espectacle en un mateix dia, això volia dir que en un mateix dia i en una mateixa hora Xarop de Canya podia estar fent fins a tres cercaviles a diferents punts de la geografia.

Per tant, deixàvem de ser els mateixos de sempre per fer els espectacles de carrer o d’escenari.

També havíem de sumar que en alguns casos no tothom podia treballar amb nosaltres per altres motius professionals i de calendari i això volia dir treballar amb substituts.

Aquests dos motius, el fet de treballar amb substituts i de fer més d’un espectacle a l’hora i per tant deixant de ser els membres de sempre, va començar a crear conflictes interns, conflictes especialment dins els membres de producció.

A mi em va costar molt entendre aquest canvi, no ho vaig acceptar i això va ser, entre d’altres, el motiu de deixar la meva feina amb Xarop de Canya.

Va ser per Carnaval del 2003.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Personatges. 8)

2010-12-08T06:55:00.000-08:00

Mica en mica us he anat parlat d’aquelles persones que varen entrar a formar part de Xarop de Canya fora del que serien els músics que varem iniciar el camí.

Dels xanquers Joan i Cesc però que també, mica en mica, varen començar a formar part de la troupe de xanquers en Capi, en Roger, l’Andrés, en Robert, en Tico, en Genís, la Carme, . . . .
I també dels pirotècnics o diables, personatge iniciat per en Ramon, ens acompanyaven en Júlio, l’Alfons i molts dels diables de Montornès quan havíem de fer muntatges una mica especials tant de volum com de durada.

També es va crear un personatge, el Xarrupet, un capgròs creat en els tallers Sarandaca. En un principi totes les mides estaven fetes a partir del físic d’en Ramon però quan va ser el moment, ens varem adonar que no es podia compartir la funció de diable i la de Xarrupet. Ens varen ajudar a portar aquest capgròs la Sílvia (companya de l’Emili) la Sílvia (companya d’en Cesc ) en Júlio, la Regina (companya d’en Joan), . . . .

Pobre Xarrupet, era dur portar-lo, la visibilitat era molt limitada i fer un cercavila amb ell era tot un repte (i una tortura, dit pels que en algun moment ho varen patir) i més tenint en compte el cops i puntades de peus que li feien els nens i no tant nens durant un cercavila.

També hi va formar part un bon gruix de grallers, en Dani, en Roger, en Ruben, la Gemma, en Ricard, en Felip, . . . . .

I si parlem de l’escenari, ens varen acompanyar amb el saxo en David, en Pep, en Llibert, en Dani, l’Oriol, . . . i als teclats a part d’en Paton, també hi varen intervindre en Josep Mª i en Santi.

En l’apartat d’animació i a part d’en Pere (l’home del sac), també ens va acompanyar moltes vegades en Jordi i en Pipino.

Esclar que no s’ha d’oblidar tampoc a tota la gent que en alguna ocasió i de forma esporàdica va participar en el algun dels nostres espectacles ja sigui com a músic, animador o muntador. La colla de diables de Montornès sempre ens varen ajudar pel que fos.

Tot aquest guirigall d’espectacles i coordinació d’actors i músics requeria a persones que es responsabilitzessin dels apartats necessaris per dur a terme cada actuació: vestuari, transport, muntatge, música, personal, facturació, . . . .

Existia l’equip de producció que en tota l’època de Xarop va anar canviant segons les necessitats i l’implicació dels membres de la companyia.

En un principi érem els que érem quan van començar i al cap d’uns anys es va crear Produccions Xarop de Canya (Enric, Pep, Emili i Ramon) i aquest nucli de treball (de producció) al cap dels anys va canviar en Ramon per en David.

Seguiré

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Amor a mort

2010-12-03T03:34:00.000-08:00

Una interpretació d'Amor a mort, aquesta vegada a través de

JOSEP PONS MARTI: dolçaina
DAVID ARROYO: dolçaina
ENRIQUE PEIDRO: piano
JORDI SEMPERE AZORIN: percussions

Gràcies Elisenda per enviar-me aquest vídeo.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Personatges. 7)

2010-11-22T13:12:00.000-08:00

La gravació del disc (any 1995) va provocar un abans i un després.

Ja durant la gravació hi va haver certs moviments interns dels membres que en formàvem part. Especialment de músics.
Varen intervindre els mateixos que tocàvem a l’escenari i també en Santi, doncs hi havia temes propis de cercavila, també l’Eduard Iniesta a la mandola, en Ferran Martínez a l’acordió i en Laurent Audemard a l’oboè de Llenguadoc i al clarinet. En Laurent era el responsable musical de Une Anche Passe i se’l va convidar perquè fes també de director musical en aquest projecte.

També es va gravar un tema en directe a l’església de Saint Martial a França. El tema era I Disertori i el varem tocar l’Stefano Valla al piffero, en Franco Gugliolmetti a l’acordió i jo mateix a la gralla.

Aquest disc va provocar que es crees un nou espectacle anomenat igual que el disc, Sant de Barri i amb ell, igual que el disc, combinàvem elements de cercavila i elements propis d’escenari. Però també va fer que plegués en Ramon, graller i membre de Xarop des dels seus inicis.

El pròleg del disc està signat per en Jaume Arnella.

El dia de l’estrena de l’espectacle i també de la presentació del disc va ser a Mataró, pels carrers del casc antic i a la plaça que hi ha darrere l’ajuntament.
Estrenàvem vestuari, el nou que li dèiem.

Si coneixeu la plaça, podeu situar-vos com és la paret de l’ajuntament, doncs bé per aquella paret varen baixar els dos xanquers en Capi i en Joan i ho varen fer amb les xanques, amb bengales i fent ràpel.

Si veure aquesta imatge ja et pot posar la pell de gallina, més encara quan veus que un dels xanquers, en Joan, a mig camí, té problemes amb la corda i les xanques i comença a baixar la paret de cap per avall. Cap problema.

Aplaudiments.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Cesc Sans a Nydia

2010-11-22T07:44:00.001-08:00

Cesc Sans, constructor de gralles, tarotes, sacs i demés ha estat entrevistat al programa Nydia de TV3.

Interessant el treball que realitza d’investigació.

Aquí el teniu

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Grinsen

2010-11-21T05:44:00.000-08:00

D’aquest grup ja en vaig parlar en el seu moment arran de la seva intervenció al concurs de Gralles de la Festa Major de Granollers, conegut també amb el nom de “Pique de gralles”.

Doncs bé, avui passejant pel seu Facebook m’he trobat amb aquests dos temes interpretats precisament en el “Pique de gralles” del 2010

Grinsen està format per:

Pau Alberch, Pau Rumbo i Arnau Torrillas: gralla seca
Marc Benito: gralla dolça
Adrià Abellán i Ferran Brosa: tarota i gralla dolça
Boris Pi: caixa

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Personatges. 6)

2010-11-13T06:46:00.001-08:00

Avui no obro la maleta. Faré servir la memòria.

D’aquella formació de carrer amb l’Emili, en Ramon i jo a les gralles i en Santi i en Pep a la percussió comencen a entrar-hi nous companys. En un primer moment en Cesc i en Joan com a xanquers, ja us en he parlat d’ells. Més tard, un bon amic que ens coneixíem de les vetllades folc que es feien a la Parròquia de Granollers als anys 70 i que comença a aparèixer als nostres cercaviles com a espectador, era en Ramon de Montornès. Tan era la seva devoció i assistència a les nostres actuacions que fins i tot quan varem actuar al Tradicionàrius de La Pobla de Segur (principis dels 90) al finalitzar el cercavila, en l’últim tema, va engegar un parell de bengales que va ser una cloenda impressionant i apoteòsica. Ja teníem diable.

També s’hi afegeix en David que tocava el baix en els nostres inicis d’escenari i que també s’incorpora en la formació de carrer tocant la percussió.

A l’escenari érem els mateixos que estàvem tocant al carrer però sense en Santi i s’incorporava als teclats en Paton de Vilafranca.

Necessitem un vestuari d’escenari i l’hi encarreguem a en Romà Martí.
Aquest nou vestuari va portar molts comentaris pel seu atreviment estètic. De Locomía cap a munt, el que vulgueu. Entre nosaltres li dèiem el de “Perles”, per les perles (falses) que portava incorporades. Les malles que portàvem, també varen fer furor.

Però fa falta encara un nou vestuari de carrer. Els xanquers i el diable anaven amb el que podien i nosaltres els músics, amb el de ratlles. Això no podia ser.

Aquesta vegada fem l’encàrrec a Mercè Paloma de Terrassa. Fem goig. L’estrenem a Mataró el dia de la presentació de l’espectacle Sant de Barri, combinació de carrer i escenari fruit del primer CD de Xarop. Estem a l’any 1.995.

Ja tenim tres espectacles molt definits i cadascú amb el seu vestuari i components. Dos espectacles de carrer: Músics sols i Terrabastall (musics, xanquers i diable) i el d’escenari.

Seguiré.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Flama de Farners

2010-11-08T02:27:00.000-08:00

Acabo de rebre aquesta gravació i crec que val la pena dedicar-hi una estona a escoltar-la.

El tema porta per nom Bavardages i està escrit per Joan Morata, interpreta La Cobla La Flama de Farners i el tiple solista és en Felip Morales.

Felip Morales va formar part durant una època, de Xarop de Canya.

Gaudiu-ne

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

13ª Fira Mediterrània de Manresa

2010-11-07T07:45:00.001-08:00

Avui faig dos articles al preu d’un.

Ahir dissabte vaig anar a la Fira. És un punt de trobada de tots els que ens dediquem a la música tradicional, d’arrel, folc, mediterrània, popular, . . . digueu-li com vulgueu

Aquest any no he presentat cap espectacle i tenia ganes de pujar-hi amb to distès i tot passejant.
He sortit de Granollers a les 9 del matí i he arribat una mica abans de les 10. He tardat 15 minuts per trobar aparcament que no fos de zona blava, fins que m’he decidit a anar al pàrking.

He anat a la Llotja a buscar un programa. Em trobo amb en Pep, en Carles, l’Anaís i la Tere Almar. Amb la Tere fa molts anys que ens coneixem, aquesta és la tercera edició que n’és la Directora Artística. Parlem del mateix tema que parlem de fa molt temps amb persones del sector artístic: de la feina o millor dit de la manca de feina. Ho veu negre. Es parla de que l’any que ve encara serà pitjor. – aprofito aquest espai per incloure una falca publicitària – BUSCO FEINA. – ja està-

Me’n vaig a esmorzar. Tot està parat. Comença l’activitat a les 11h.

Em trobo amb la Mirna i en Xavi de Samfaina de colors, parlem del mateix tema.
Em trobo amb l’Albert de la Direcció tècnica, el mateix. Em presenta en Luís de Nuevo Mester de Juglaría i director del festival Folkesí de Segovia. Encara anirem a Segovia aquest any.

Els estands comencen a obrir. Xerro amb en Ramon del Taller Sarandaca, gran escultor de grans figures i molt conegut en el món geganter, gran persona. Veig una mica l’espectacle d’en Leandre. Vaig tirant amunt pel passeig Pere III on estan els estands. Xerro amb en Joan d’Editorial El Mèdol, caram quina col•lecció de llibres que porta. Em diu que s’ha jubilat, em pregunta si aquest any muntaré La Grallada, l’últim any no va poder venir. Ens saludem amb en Jaume Ayats. Vaig tirant, em trobo amb en Sergio de Giramón, jocs populars infantils. Vaig tirant, em trobo amb en Joan Carles de PICAP. Vaig tirant. A la placeta davant el Kursaal els Nats Nus Dansa, fan un taller de dansa, bado. Finalment arribo a la Plaça de Crist Rei, arribo quan han acabat les proves de so. El que he sentit m’ha agradat molt i em quedo. Saludo als coneguts de l’Aula de Música Tradicional Mome, Elisenda, Alfons, Simone, Roser, Pere, Carol, . . . . . Els grups estables de l’aula (gralles, percussió, dolçaina i corda) han preparat un concert i en acabar, tots junts recolzats amb sacs, diatònics, violins i bases programades han interpretat un tema. Molt bé.

La sorpresa? La creació d’un flash mob amb alumnes de secundària de Manresa.

Veurem.

Torno cap a casa.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Més retalls. 5)

2010-11-07T06:59:00.001-08:00

He tornat a obrir la maleta.

“Jarabe de primera calidad”
“Música popular i contemporània amb els grallers de Xarop de Canya”
“ . . . l’espectacle d’animació terrestre d’aquests temibles bufons . . . . “
“ . . . una nova concepció de folk català . . .”
“ . . . el grupo Xarop de Canya había conseguido convertir la plaza en un remolino humano . . .”
“Xarop de Canya fa ballar el Tradicionàrius”
. . . . . . .

Tot això són titulars de la premsa i que es varen fer servir per incloure al dossier que enviàvem a representants i programadors.

Trobo un fax d’Andrea Masotti, gener del 1997, amb indicacions per l’arranjament que havia fet de I Disertori i Perigurdino. Amb I suonatori delle Quattro Province varem treballar conjuntament per un concert a Saint Martial (França) en els Rencontres d’hautbois et tambours.
Dins d’aquest grup d’italians estava l’Stefano Valla que ens varem conèixer treballant amb el grup francès Une anche passe. I dins d’aquest grup francès hi havia un dels organitzadors del festival de Saint Martial. Un triangle europeu perfecte.

Amb Xarop de Canya hi varem anar un parell d’anys més i jo encara una miqueta més, amb Une anche Passe i també amb Duets de la Mediterrània. Però això és d’una altra història.

Veig les carpetes dels diferent espectacles: Músics sols, Terrabastall, Canya al ball, El somni de l’home del sac, Trompes i tabals, El pregó, els resums econòmics, el llistat de preus de cada espectacle, . . . .

Tanco la maleta, em comprometo a parlar de les noves incorporacions en el proper article.

Aquesta maleta m’ha distret.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Retalls. 4)

2010-11-01T04:01:00.000-07:00

Uf, aquesta història m’està costant molt. Emocionalment parlant.

Anava a escriure una altra cosa però he obert la maleta.

La maleta on tinc guarda’t tot el que va formar part del meu viatge amb Xarop: partitures, propaganda, retalls de premsa, cintes de K7, plannings, dossiers, . . . .

Miro el planning de l’any 1996 diu que varem fer 65 actuacions: Tradicionàrius, Manresa, Andorra, Lloret de Mar Massalfassar, Tortosa, Vic, El Prat de Llobregat, Dosrius, . . . . .

Veig un retall de premsa del diari El País del 14 de gener del 1996, el títol de la noticia diu “Jarabe de primera calidad”. Això em recorda quan varem estar per Galícia, concretament a Vigo. Quan vem fer la traducció del nom del grup, ens varen confondre per Jarabe de Palo. No hi va haver manera de convença’ls de que no érem Jarabe de Palo.

També veig la noticia de quan varem actuar a la Universitat de Barcelona, era el 12 de juliol del 1997. No sabíem si faríem l’actuació. Tothom estava pendent del regidor basc Miguel Ángel Blanco que finalment ETA va assassinar. Es va fer l’actuació.

Juny del 92 a París, compartint cartell amb Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Jaume Escala i Jaleo. El disseny del cartell, de fons la bandera espanyola i la silueta d’una ballarina flamenca. On no n’hi ha, no en pot rajar.

Em trobo amb el llistat de preus de 1997. Diu: 4 de copes (aquesta era la formació més petita, la formàvem l’Emili i jo a la gralla i en Pep i en David a la percussió) preu 70.000’- ptes és a dir 420’- €.

Em trobo amb una llista de repertori de Cercavila, no posa l’any: St. Martial, La Patum, El Xarrupet, Toro en cuerda, El chupinazo, Las corridas, La rotonda, Cercavila, Arin-arin, Pasdoble d’Albalate, I Disertori, El Nyitus, Pasdoble de Sant Joan, l’Abat dels bojos, La Fragua, La relliscada, El piffero, La Pilara, La manta al coll, Gener i Febrer, Gobbo so pare, Polca de la Bandalpina, Pasdoble de Montmeló, St. James i suite de Llenguadoc.

Avui volia parlar de les noves incorporacions que es van anar realitzant: xanquers, diable, Xarrupet, músics, . . . . .

Ho faré la setmana que ve.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Estil i repertori. 3)

2010-10-24T07:07:00.000-07:00

.

Està vist que la nostra relació amb el món dels gegants va ser molt important per néixer, tot i que desconeixíem com s’havia d’acompanyar a un gegant i quin repertori era el “tradicional”.

Fèiem servir el repertori que ens agradava: alegre, fresc, ballable, . . . el que trobàvem. Una de les primeres fonts d’on varem beure va ser el Mètode de gralla d’en Jaume Arnella, Xavier Orriols i Paquita Roig.

Més tard, l’any 1.992 va arribar el recull de partitures produït per Primera Nota i Editat per l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en aquell moment el seu president era Josep Mª Gol.

I d’allà varen sortir Gener, Febrer, La relliscada, Toc de vermut, 2 i 15, . . . un encert.

Ja no anàvem amb cap colla de gegants concreta. Ens contractaven per encapçalar els cercaviles de les trobades i per acompanyar a les colles que no tenien grallers per fer el ball de plaça.

Amb els companys d’aquell moment en Ramon, l’Emili i jo mateix a les gralles i en Santi i en Pep a la percussió varem estrenar el nou vestuari a Castellterçol per Carnestoltes, el dia de l’escudella.

Ens varem posar d’acord amb dir que Xarop de Canya va néixer l’any 1.987.

El nom i el vestuari va ser un pas molt important per convertir-nos en un grup de grallers versàtil, tant podíem acompanyar a uns gegants, com fer un cercavila per un carnestoltes, fer una cavalcada de reis, participar amb una companyia de teatre, pujar a l’escenari per fer danses per tots els assistents grans i petits, acompanyar a un esbart, . . . .

I anar inventat possibilitats. Una d’elles va ser quan varem tocar per primera vegada al Tradicionàrius. Era la 3ª edició, any 1.990.

Per primera vegada a l’escenari del Tradicionàrius pujava una bateria, la d’en Pep i a part dels cinc de sempre també va venir un contrabaixista, en Jonathan Camps.

El nostre repertori estava format per temes que ens agradessin i tinguessin una utilitat: fer ballar, fer saltar, danses col.lectives, danses pels més petits, ball de parella, balls de gegants, . . . . . Era molt extens.

Aquí va ser on vaig començar a treballar de debò en fer arranjaments i a buscar aquest repertori.

La meva font d’inspiració era aquí, amb Xarop de Canya.

De tot aquest període varen sortir temes molt coneguts, els ja esmentats Tarantel.la i Processó de La Pera, Foc, Carnestoltes-93, La Família Ulises, Dolors de Mar, El Xarrupet, La Patum, Pasdoble de Montmeló, Ball de Gegants de Montornès (aquest va ser el meu primer encàrrec), . . .

I les adaptacions de temes que em venien a parar a les mans ja sigui a través de reculls de partitures del País Valencià escrits per a dolçaina: Xavier el coixo, El Chupinazo, Toro en cuerda, . . . o de l’Aragó: La Pilara, Villanos, . . . o bé de la relació que vaig tenir amb Itàlia: El Piffero, Polca de la Bandalpina, I Disertori o amb França: Sant Martial, Saint James Infirmary, . . . . I les versions de casa: El Pasdoble de Sant Joan (veure article del 11-7-2009), La polca d’ours (veure article del 20-7-2009) o la Marxa del Baridà, aquest tema el vaig treure del disc recopilatori del 4art Cicle del Tradicionàrius. Varem compartir Cicle amb els companys de La Principal del Baridà i un dels seus temes més emblemàtics començava així:
-Som d’aquí, som d’allà, som la gent del Baridà, . . . . . .
(a aquesta lletra poseu-li les notes que ja sabeu)

Les primeres gravacions que varem fer va ser precisament pels discos (de vinil) recopilatoris que es feien del Festival Tradicionàrius.

En aquest cas de l’any 1.990: Foc i Ball de gegants de Montornès del Vallès.

Seguiré

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. Els Grallers de La Pera. 2)

2010-10-16T05:53:00.000-07:00

I això sonava. Assaig setmanal. Sortides amb els gegants de Lliçà d’Amunt i sortides amb altres entitats.

Força feina. Això va fer que cada vegada ens anéssim desvinculant dels gegants de Lliçà i desvincular-se dels gegants també volia dir que volíem cobrar per cada sortida. Mare de Déu!!!
I aquí es va acabar la feina amb la colla de Lliçà.

Varem decidir de posar-nos un nom, Els Grallers de La Pera. I quan ens preguntaven perquè Els Grallers de La Pera? Doncs els hi dèiem: perquè som La Pera. En fi, coses del moment. Fins i tot ens havien relacionat amb al municipi empordanès de La Pera, però no. Érem del Vallès, Lliçà d’Amunt, Mollet i Caldes de Montbui.

Aquest nom va durar poc, però el suficient perquè escrivís dos temes que encara ara es poden escoltar en alguns cercaviles La Tarantel.la de La Pera i La Processó de La Pera. Com podeu veure el nom de La Pera tenia pes.

Moltes actuacions. A cada sortida de gegants que anàvem, contractats per la pròpia organització, sortia un nou encàrrec d’actuació.
Durant aquest període varem conèixer a un grup d’animació de Vilafranca del Penedès, concretament als xanquers Joan i Cesc. I ells mateixos ens contractaven per acompanyar-los en els seus cercaviles, festes escolars, carnavals, . . . era un no parar.

Fins aquell moment anàvem vestits amb camisa blanca, texans i espardenyes de beta i faixa o algun element que ens deixaven els mateixos del grup d'animació.

Va ser el moment de plantejar-nos seriosament això de tocar i de fer cercaviles de tota mena. Proposta de vestuari i de un nom nou.

Jo vaig aportat dos noms La màquina d’espingar i Xarop de Canya. Ens vem quedar amb el segon com podeu sospitar.

Encara que ara us sembli normal aquest nom, l’any 1987 sonava estrany, molt estrany. Però els vaig convèncer, doncs Xarop és una medecina reconstituent i Canya es vinculava amb la canya de les gralles, però també amb la canya (força, empenta, animació, . . .) que portàvem en els cercaviles. Era una bona combinació.

I sobre el vestuari teníem clar que havia de ser una mena d’uniforme però que cadascú fos diferent.

Varem anar a parar a les mans d’en Romà Martí titellaire de Caldes de Montbui i li varem dir que volíem un vestuari diferent per a cadascú però uniforme, amb estètica mediterrània i amb trets catalans. I va sortir el primer vestuari de Xarop de Canya, el de ratlles que li dèiem.

Seguiré.

Cal remarcar que aquest any a Caldes de Montbui al mes de maig, s’ha celebrat la 13ª edició de la Fira de titellaires Romà Martí. Aquesta Fira es va començar a celebrar l’any 1993 arran de la mort d’en Romà i per retre-li un homenatge des del món dels titellaires.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Xarop de canya (Una versió de la seva història. 1)

2010-10-11T10:50:00.001-07:00

.
Parlar de Xarop de Canya em crea tensió. Ha estat la meva vida, la meva plena dedicació durant tot el temps que hi vaig estar, posem uns quinze anys més el temps que no ens dèiem Xarop de Canya. Hi sumem tres?

Per comentaris de l’anterior article on sortia el nom de Xarop de Canya, m’ha fet reflexionar sobre el tema que tantes i tantes voltes hi donem, la gralla en el món geganter.

I això m’ha fet decidir explicar la meva història de Xarop de Canya.

La història de Xarop de Canya va molt relacionada al món dels gegants i especialment als inicis de la creació de les trobades de gegants i també a la meva formació com a graller.

Quan vaig començar a tocar la gralla ho feia acompanyat d’en Ramon i en Toni a la gralla i en Joan a la caixa. Res d’especial, llevat que era l’època on començava a néixer el fenomen de les trobades de gegants. En aquell moment acompanyàvem als gegants de Lliçà d’Amunt i a les trobades que es feien, de deu colles de gegants potser hi havia dues o tres colles de grallers.

Jo tocava sense tenir cap referència del que era la gralla i el concepte de colla de grallers i ni molt menys del que era la feina d’acompanyar gegants. Estem parlant de l’any 1984 aproximadament i al Vallès Oriental.

Tant en Ramon, com en Toni i jo mateix, sabíem música i ens semblava normal tocar afinats i el treball a dues veus formava part del nostre repertori.

Vull remarcar que en aquells moments, l’únic constructor de gralles era en Xavier Orriols i les canyes amb les que tocàvem eren de tenora. Res a veure amb la varietat de constructors tant de gralles com de canyes que hi ha actualment.

En aquell moment ja sonàvem prou bé, tant és així que moltes colles ja ens trucaven perquè els anéssim a acompanyar, però com que no ens ho agafàvem com una feina dèiem que no.

El que si varem començar a fer era participar a d’altres activitats no geganteres com és el cas de la cavalcada de reis, el ball de donzelles pel carnestoltes de Granollers, . . . . . . Això sonava.

En Joan el que tocava la caixa no seguia aquestes propostes. Varem estar buscant un caixer. Ens va costar, varen venir en Rafa, en Manolo, . . . . .

En Toni, l’altre graller també li costava seguir. I varem quedar en Ramon i jo.

Un bon dia en Santi de Caldes de Montbui, ens va convidar a tocar a la cavalcada de reis. Ens va trucar la mateixa tarda. Cap problema en Ramon i jo hi varem anar, ens varen disfressar de monjos i varem tocar el que sabíem. Això si, acompanyats pel timbal d’en Santi.

Al cap d’un temps es va fer una manifestació a Sant Fost de Campsentelles, no recordo de què era. Hi varem anar en Ramon, en Santi i jo i varem conèixer a l’Emili que tocava la gralla.

Tots quatre varem quedar d’assajar cada setmana al local de l’esplai de Lliçà d’Amunt, però ens faltava una caixa. L’Emili ens va comentar que a la seva escola hi havia un professor que tocava la bateria en un grup de roc. Cap problema, varem insistir de que el portés. Era en Pep.

Insisteixo en dir que en aquell moment, no teníem cap referència de com havia de sonar una colla de grallers per acompanyar a uns gegants. Estava naixent una manifestació cultural, estava naixent el que ara li diem trobades de gegants.

D’això en fa més de vint-i-cinc anys i sonava bé.

Seguiré

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Qui perd els orígens, perd la identitat

2010-10-01T08:51:00.001-07:00

.

Ja sabeu que en aquest bloc el tema central és la gralla i el seu entorn. Arran però del darrer article s’ha generat un debat sobre la gralla i el fet geganter, concretament amb el ball i els grallers que els acompanyen.

Un debat que es centre majoritàriament amb el fet de sentir cóm sonen aquestes gralles que acompanyen als gegants i aquest virus que comença a forma part també de les trobades de gegants, les batucades.

En altres ocasions ja ho he dit, amb els gegants tot s’hi val. Es permet tot i de tot. Però tot té solució i tant.

Cada vegada veig més gent preocupada per lo malament que sonen la majoria de gralles de geganters. Som molts els que pensem que s’ha de fer alguna cosa.

Crec que la feina que s’ha de fer és la que ja es fa des de la mateixa colla i treballar amb actituds i exemples.

Si no funcionen els canals que haurien de funcionar per trobar solucions, la millor manera és treballar des del mateix gra de sorra que puguem representar.
No es pot canviar radicalment, s’ha de fer mica en mica i des de la posició de cadascú.

N’estic segur que la gran majoria de geganters i colles de grallers que els acompanyen, no saben que el que estem vivint ara a les trobades de gegants és un invent que no té més de trenta anys.

Quants dels geganters saben que abans d’aquest període no existien les trobades de gegants i que els gegants només sortien el dia de Festa Major o el dia de Corpus pels carrers del municipi que pertanyien i qui els portava eren la mateixa brigada d’obres de l’ajuntament i que la música que acompanyava als gegants era interpretada segons la zona, amb flabiol i tamborí?. Però també amb acordió o violí?

I quants dels grallers que van amb colles de gegants saben que la gralla és tradicional del tarragonès i no pas (excepcions a part) de tot Catalunya?

Es pensen que el que es viu actualment en una trobada de gegants s’ha fet “tota la vida”. Doncs no, ens hem inventat una festa que no té més de trenta anys.

És normal que existeixin les batucades i que vulguin entrar a formar part de les trobades de gegants. Quantes colles de gegants que pertanyen a escoles, van acompanyades per nens i nenes de totes les edats (pares inclosos) armats amb timbals de tota mida? Aquests nens estan aprenent que per acompanyar als gegants s’ha d’anar amb timbal o percussió en general.

Estem educant malament. Sense fonaments. No sabem d’on venim.

I tal com va dir el poeta “qui perd els orígens, per la identitat”.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Paciència, hem de tenir paciència.

2010-09-28T15:15:00.000-07:00

.

Aquest cap de setmana passat dies 25 i 26 de setembre, s’ha celebrat la Fira del món geganter a Calella i per primera vegada he muntat un estand (de fet eren dos, l’organització m’ho va oferir així. Gràcies).

He acompanyat moltes vegades als amics Bonamusa a fires, però mai havia estat jo com a responsable del que pot ser muntar, estar i desmuntar un estand. Una experiència.
I la veritat és que m’ha agradat. Ha estat un estand molt actiu. Tinc la sensació que mai havia parlat tant seguit com aquest cap de setmana.

Tant la tarda de dissabte com la de diumenge, he tingut el goig de rebre la visita d’alumnes meus que han vingut a tocar, però també a gaudir de la festa.

Entre tot, en el meu estand, oferia la possibilitat de contractar alguna de les meves propostes musicals: La Banda d’en Vinaixa, Els Ministrils d’En Pere Botero, la Cia. En-ric-rac, escriure un ball propi per la colla que ho desitja, informació sobre La Casa Folc i també els productes més directes, els llibres Mètode de gralla i el Repertori de gralla, a part de la venda també de les Canyes taronges.

Però de fet, el que m’ha cridat més l’atenció, és que tothom qui venia volia dedicar una estona a parlar sobre la vida musical de la seva colla: nivell musical, problemes per trobar professor de gralla i timbal, problemes per trobar material de partitures, problemes de subvencions, problemes amb els assajos, amb la continuïtat de les persones i per suposat el problema comú a totes les colles: cada any arriba gent nova i cada any es treballa el repertori de sempre.

Em quedo amb això últim. Si cada any treballem el mateix repertori per consideració envers a la gent nova que entra a la colla de grallers, el resultat és que els que ja el saben no avancen, s’avorreixen i se’n van.

Un altre aspecte comú a les xerrades que s’han creat a l’estand, ha estat la necessitat que hi ha d’aprendre repertori ràpidament i poder sortir al cercavila de qualsevol manera.

Crec que aquest no és el camí. En primer lloc no és obligatori aprendre a tocar la gralla o el timbal per anar amb gegants. I si creiem que ha de ser així, que sigui així però invertint el temps necessari perquè el resultat al carrer sigui digne de poder representar a la nostra cultura. Aquest ha de ser el nostre objectiu. Tinguem paciència

I parlant d’una altra cosa. Per a mi la nota negativa d’aquest cap de setmana a la Fira del món geganter, va ser el que vaig poder veure i escoltar el diumenge el matí.

Es va fer la trobada de colles geganteres i quan entraven al recinte de la Fira (vaig tenir el privilegi de que tot passava davant el meu estand) el que encapçalava el seguici, era una colla de percussionistes, diguem-li batucada amb ritme semblant al que fan a Brasil. Què hi feien allà? Com és possible que en una fira del món geganter s’accepti això?

Tampoc vaig entendre que en un moment de les activitats de dissabte, dues persones disfressades d’escocesos un amb una gaita i l’altre amb una caixa, feien ballar a uns gegantons.

Paciència i molta. Hem de tenir paciència perquè els nostres grallers i percussionistes puguin assolir un nivell diguem-ne ètic per sortir al carrer. Però el que no podem fer mentrestant és deixar que el carrer s’ompli de música desagradable i desafinada i molt menys de música que no tingui res a veure amb el món geganter (batucades i gaites escoceses).

Vaga general !

2010-09-24T03:29:00.000-07:00

Arran de la propera vaga general convocada pel dia 29 de setembre, la Federació Unió de Músics de Catalunya a elaborat el següent manifest:

La FEDERACIÓ UNIÓ DE MÚSICS DE CATALUNYA s’adhereix a la vaga general convocada pel dia 29 de setembre, en els següents termes:

Històricament les condicions laborals i els llocs de treball del músic professional, tant pel que fa a la docència com a la interpretació en viu, han estat molt precaris i per sota dels mínims dels què disposen la resta de treballadors de totes les professions de Catalunya i de l’Estat espanyol. En un alt percentatge,la contractació del músic és tant irregular que l’impedeix de poder optar a la protecció social de què gaudeix qualsevol treballador del país. Aquesta precarietat laboral repercuteix directament en el procés creatiu del músic, en la seva situació familiar i social, etc., i doncs, en la salut de la
indústria i en la cultura musical del país.

Actualment, amb la crisi econòmica que estem patint, aquesta situació de inestabilitat laboral s’ha accentuat tant exponencialment que està assolint nivells insostenibles per la professió.

La contractació de música en viu, principal font d’ingressos del músic que hauria de compensar la pèrdua d’ingressos provinents de la música enregistrada -provocada per la generalitzada pirateria; recordem que l’Estat espanyol és pioner al món en aquesta pràctica il•legal-, està sent retallada tant per l’administració com per la iniciativa privada. Aquesta pèrdua de llocs de treball propicia una alta precarietat laboral del professional músic, accentuada per la tendència a rebaixar els catxets. La falta d'un Conveni Col.lectiu ho fa tot encara més evident.

Així doncs, ens trobem davant d’una incessant pèrdua de llocs de treball i d’una creixent disminució de sous; d'una discriminació negativa intolerable en definitiva.

Una altre situació que complica la vida laboral del músic és l’impagament i el retràs en la liquidació dels catxets. El músics que són contractats per a actuar en directe, compleixen amb la seva part del contracte, és a dir realitzen l’actuació, però posteriorment no reben el seu corresponent salari o bé es posposa indefinidament la seva retribució. En quin sector laboral no es paguen sous una vegada finalitzada la feina?

Des de la Unió de Músics de Catalunya demanem la reforma del sistema de cotització del músics a la Seguretat Social per tal d’adaptar-lo a la realitat actual, que no es destrueixin llocs de treball ni que es rebaixin els sous (catxets) dels músics, i que aquests siguin liquidats en el període de temps corresponent.

Per la dignitat laboral, per unes condicions de treball estables, i per la remuneració equitativa del professional músic: prou d’abusos!

La Unió fa la Música!

Federació Unió de Músics de Catalunya

Fira del món geganter

2010-09-19T08:01:00.000-07:00

Us faig saber que durant els dies dies 25 i 26 de setembre a Calella
es celebra la Fira del món geganter

Us convido a fer-ne una visita.

Jo mateix us podré atendre en un dels estands de la fira presentant les diferents produccions musicals de La Banda d’En Vinaixa, Ministrils d’En Pere Botero i la Cia. En-ric-rac i dins l’apartat d’ensenyament La Casa Folc , el Mètode de gralla i el Llibre de repertori per a gralla.
No hi podran faltar tampoc les canyes taronges i les diferents obres escrites per a balls de gegants, diables, bastons i d’altres.

Us comunico també que en al mateix estand hi haurà música en directe.

Dissabte 25 entre les 16 i les 17’3oh podreu escoltar a Grinsen i a membres de la Colla de grallers de Lliçà d’Amunt.
Diumenge 26 entre les 16 i les 19h Colla de grallers de La Garriga i a Roger Cucurella i Enric Montsant amb repertori de l’espectacle Gralla versus Saxo.

Us hi espero

Aquest és l’enllaç on hi trobareu tota la informació del lloc, plànol, horaris, activitats, . . . . http://www.gegants.cat/activitats/fira-del-mon-geganter/

Això rutlla, això rutlla?

2010-09-12T10:12:00.003-07:00

Avui he anat al cercavila de la trobada de Gegants de Lliçà d’Amunt, el que va ser el meu poble durant quinze anys i els responsables que em dediqués a la gralla. Efectivament, aquesta colla de gegants varen ser els que em varen “enredar” a treballar amb la gralla. Gràcies. Moltes gràcies.

Durant el cercavila m’he trobat als amics Gemma i Joan que acompanyaven als Gegants de Santa Eulàlia de Ronçana, també m’he trobat a en Joan Ballester acompanyant als gegants d’Ullastrell, a tota la colla de grallers dels gegants de Sant Andreu de Palomar a la Lidia, l’Imma, en Gerard, la Sònia, la Núria, l’Eva
. . . . . i evidentment a tota la colla de grallers i percussionistes de Lliçà d’Amunt la Marina, en David, la Mª del Mar, l’Engràcia, l’Anna, la Mabel, l’Anna Cervera, en Bosco, . . . . . i l’Arnau que no tocava perquè estava de vacances.

Mentre seguia el recorregut m’he trobat amb persones que feia temps que no veia: pares d’alumnes que vaig tenir fent de professor de música a l’escola d’EGB, alumnes (molt emotiu) que feia . . . . . . vint o més anys que no veia. A alguns els he saludat, d’altres els he vist mentre atenien als seus petits fills. Caram com passa el temps.

També he parlat amb la Roser i en Peret, dues fantàstiques persones que vivien davant de casa i on anava a buscar la llet i a fer petar la xerrada. Sempre atents i oberts. Grans persones ells, els avis i els seus fills la Margarida i en Josep que també els vaig tenir d’alumnes a l’escola quan feien EGB. Que per cert, en Josep, quan jo marxava de viatge, em cuidava als dos gossos que tenia en Xàfec i el Fosc. Gran persona.

Mentrestant això, la música de gralles no parava. No m’ha fet mal les orelles, entre d’altres cosses perquè no hi havia cap “batucada” i les colles que sonaven en general, eren suportables.

Caram la colla de Montornès del Vallès, no he reconegut a cap graller i percussionista. Com passa el temps. Però sonaven prou bé.

I al final de tot, han tocat el ball que varen estrenar l’any passat. Va ser un encàrrec. S’ho han agafat en serio i està molt bé.
Dins la colla hi ha gent que s’ho agafa en serio. I està molt bé.
Per molts anys.
Gran diada gegantera. Bon recorregut, bona presentació de les colles, bona música, . . . bon final.

Els Grinsen

2010-09-03T08:23:00.001-07:00

A molts de vosaltres segurament no us dirà res aquest nom. Els que sapigueu alemany podreu dir –si home, vol dir somriure. Els somriures?

En tot cas Grinsen és el nom d’un bar on les persones que formen par d’aquest grup es troben habitualment per definir el futur del seu món. I cansats de buscar un nom original i que els identifiqués, varen optar per batejar-se amb Grinsen.

Potser el nom de Bufacanyes era massa evident o potser ja era passat de moda.
Ara són els Grinsen.

Aquest any novament, han guanyat el Pique de gralles de la Festa Major de Granollers. Aquest acte que any rere any es celebra com un acte més de la Festa Major, convoca a un gran nombre de públic aficionat a la gralla o al seu món.
Convidats grallers de blancs, blaus i també algún grup que no té res a veure amb cap de les dues colles i en aquest cas com passa amb Grinsen, pugen a l’escenari i interpreten tres o quatre peces del seu repertori i un jurat creat per a l’ocasió decideix qui és el guanyador.

Aquest any a part dels Grinsen hi havia una colla dels blaus, els Grallats de Mataró i els Sagals d’Osona. Un bon repte.

D’ells, dels Grinsen, n’estic molt orgullós, han estat alumnes meus i han format part d’una bona experiència de treball de grup com va ser La Tríptica (en aquest bloc surt un article parlant d’aquesta formació).
I cada vegada em sorprenen amb el seu treball, el concepte de grup, el tractament que en fan de la gralla i la feina que fa cadascú fora del que és Grinsen. Per molts anys.

Consideracions sobre l’inxa o canya estil dolçaina

2010-08-29T23:18:00.000-07:00

L’importància de l’inxa o canya és evident.
El pretendre tocar a gust, segur, sense haver d’estar pendent o amb el dubte de si la resposta serà bona en el moment d’executar un passatge de certa dificultat (aguts extrems o notes molt greus), és la fita que tot instrumentista busca.

Donant per bona la construcció de l’instrument (cos i tudell), el gran percentatge de responsabilitats a l’hora de tenir bons resultats amb l’instrument, se’ls emporta la canya. Inclús s’ha de reconèixer que moltes vegades es posa com a excusa quan l’execució no surt com era d’esperar: no hem respirat correctament, estàvem justos de digitació o de llengua, . . .

Sigui el que sigui, el cert és que amb la canya ens hi juguem molt a l’hora de tocar el nostre instrument.

Fonaments bàsics:

RESPIRACIÓ
POSICIÓ DEL COS I INSTRUMENT
EMBOCADURA:

- Posició còmode de la canya a la boca per canalitzar l’aire.
- Controlar amb els llavis (les dents no han de tocar la canya) les vibracions, inclús corregir si es dona el cas, alguna nota amb lleugers moviments, per exemple: per afinar amb d’altres instruments.
- De la posició dels llavis dependrà també el so.
- Teòricament i en condicions normals, per a l’execució de notes agudes o greus, la canya ha de restar immòbil o amb la mateixa posició. Els diferents sons serien el resultat de la major o menor pressió o quantitat d’aire. Caldrà també considerar la situació de fatiga a l’hora de continuar tocant, especialment els sons aguts surten amb més dificultat.

Cal destacar que cadascú té una embocadura diferent als altres, entre elles les fisiològiques i caldrà preparar la canya segons les necessitats de cadascú.
Encara que les canyes comercials actuals poden respondre a un gran ventall d’embocadures, no està de més saber-les retocar. A més, és un material viu i variable, sobre tot al principi d’utilitzar-la. Ningú millor que un mateix sabrà el que li convé.

Una canya bona per a un, pot ser no tan bona per a un altre.

És la crisi?

2010-08-28T14:47:00.000-07:00

Estic estrany.

Fa temps . . . . . un, dos, .. . . tres anys? que només escric per la feina, vull dir que només escric pels encàrrecs, pels arranjaments de La Banda d’en Vinaixa, pels meus alumnes, pels meus projectes, . . . . . ostres, no escric per necessitat emocional o sentimental, no escric així perquè em surt. Escric única i exclusivament per la feina. Per les peles?.

M’entristeix, si.

És l’edat? s’està convertint la meva feina de músic, de compositor, d’arranjador únicament com a objecte que genera euros per pagar les meves despeses?

De tant en tant agafo la guitarra, que de fet va ser el meu primer instrument i li dedico algunes cançons d’aquelles que cantàvem al voltant del foc de camp amb els Esquirols, en Jaume Arnella, Falsterbo, Pete Seeger, Xesco Boix, Peter, Paul and Mary, Bob Dylan, Joan Baez, . . . . uf, sembla que tingui necessitat de tornar a començar.

Però renoi, no trobo el moment per escriure qualsevol cosa. Qualsevol cosa i guardar-la al calaix. No.

Ni amb la gralla, la tarota, el sac, el xalumó, la flauta, . . . .

Fa temps que vaig descobrir l’Spotify i cada matí m’acompanya per fer la rutina diària: mirar el correu, anar-me a dutxar, rentar-me les dents, afaitar-me, fer el llit, vestir-me i anar-me’n a esmorzar (sempre esmorzo fora de casa, és una manera per tornar a casa i començar a treballar). Vull dir amb tot això que sempre estic escoltant música des que em llevo fins que me’n vaig a dormir.
A part d’escoltar les propostes que els meus amics m’envien.

Però no faig música per plaer, per expressar, per dir, per passar l’estona.
No trobo el moment, la tranquil•litat, l’espai per tocar sense pensar amb les peles.

És l’edat, és la crisi, és l’estiu, és la calor?

ÉS LA CRISI?

Si és aixó cap problema, tot passa.

.

Cercavila a dos temps

2010-08-12T10:56:00.000-07:00

Aquest títol, Cercavila a dos temps, és el nom que correspon a la peça que vaig escriure per encàrrec de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona.

La Roser Olivé professora de gralla de l’Aula i també la directora i responsable del Grup Estable de Grallers i Timbalers , és qui va fer l’encàrrec.

La música anava destinada precisament a ser interpretada per a aquest grup.

Aquí teniu la seva interpretació

El nom que surt sobreescrit a la pel•lícula és incorrecte. Hauria de dir Cercavila a dos temps.

El rascat

2010-08-08T02:52:00.000-07:00

Aquí teniu el dibuix que fa referència a la forma de retocar les canyes amb la navalla.
La part que està fosca és la que es retoca.
És evident que depenent del tamany de la canya es podrà aplicar o no de forma exitosa la proposta que fa Pablo Zamarrón.
Recordeu que les canyes d’aquest constructor són amples.

De tota manera per la canya tradicional de gralla és a dir la de pala, cap problema.
Per les canyes tipus dolçaina es una mica més entretingut però dona resultat.

Algunes consideracions sobre la canya altrament dita, inxa.

2010-08-07T06:08:00.000-07:00

A continuació us escric alguns apunts que vaig prendre durant les jornades relacionades amb la canya i les seves aplicacions (instruments entre d’altres) que es va realitzar a la Puebla de Híjar (Terol) l’any 2007.

Són apunts del taller que va realitzar el constructor de canyes per a dolçaina castellana Pablo Zamarrón. Constructor de Segovia que molts de vosaltres coneixereu a través del seu treball, són les canyes amb fil blanc.

Anem-hi:

El que busquem en una canya

• Que tingui una resistència suficient:

Ni molta ni poca, la necessària per tocar còmodament. Massa suau o massa dura pot cansar.

• Que tingui bona resposta:

Tant en els nivells suaus com en els forts i en tots els registres.

• Igualtat de sons. Estable. Segura:

Mantenint l’afinació amb qualsevol dinàmica.

• Qualitat de so:

Aquí intervé el gust de cadascú, el sentit musical, el tipus de so del país, forma de tocar o treure el so, picant, lligant, . . .

• Que duri

Modificacions en una canya

• No traumàtiques
Actuar sobre el filferro superior:

Obrir amb alicates o dits: obrint, baixa l’afinació
Tancar amb els dits índex i polze: tancant, puja

Treure el tudell o la canya posant-li un suplement, per exemple: teflon

• Traumàtiques

Sempre amb la canya humida i amb molta cura. Les modificacions es faran molt a poc a poc i comprovant cada vegada el resultat. Cal tenir en compte que és possible que al millorar un paràmetre, modifiquem també un altre. Si ho fem amb la navalla, cal que estigui ben esmolada.

- Canya massa feble i suau. Aguts baixos

Tallar la punta de la canya, una petita quantitat, amb molta cura i d’un sol tall, amb tisores. Comprovar afinació i resposta cada vegada que es talli. És preferible fer-ho vàries vegades que no massa d’un cop.

- Canya sorda, li costa vibrar

Rebaixar la punta (uns mil•límetres). Amb paper de vidre o navalla.

- Canya difícil de tocar. Aguts difícils de mantenir. El registre greu ronca. Massa forta i aspra.

Rebaixar del taló a la punta. Provar “V” amb paper de vidre sobre una superfície corba. “W” amb navalla.

- Dura en els greus i alta en l’afinació

Si després de rebaixar els costats continua dura en els greus, rascar una mica el taló amb molta cura (no és aconsellable, l’estabilitat pot minvar, debilita la canya)

I seguirem

És important beure de fonts no contaminades

2010-07-18T08:48:00.001-07:00

I això, encara que tothom ha pensat en fonts d’aigua, em refereixo també a aquella sapiència que es transmet de pares a fills, de mestres a deixebles, d’oradors a oïdors, de comerciants a compradors, d’ensenyants a ensenyats, de governants a governats, . . . .

I esclar, com sabem nosaltres que hem begut d’una font contaminada o no?,
Si es tracta d’una font d’aigua no tardem massa en saber-ho. Els nostres budells ens ho comuniquen immediatament, cap al lavabo o cap al metge. Senyal de que l’aigua estava contaminada.
En altres casos ho sabem més tard. Quan hem comprat l’article i no funciona, quan sentim aquell mateix discurs d’una manera diferent de la que ja ens havien dit, quan no té res a veure el que ens han dit amb el que hem experimentat, . . .

I amb la música passa el mateix. Si ens han ensenyat a tocar aquell instrument d’aquella manera concreta, doncs ens ho creiem fins que no trobem a algú que ens diu el contrari i ens corregeix aquelles posicions que tan malament ens anaven. Si nosaltres toquem aquell tema d’aquella manera, creiem que és correcte fins que no el sentim d’una altra manera i se’ns crea el dubte.

Amb la gralla i també amb tota la música tradicional hi ha molts sonadors que no tenen coneixements de música i no em refereixo només al llenguatge musical escrit sinó també pel que fa a ritme, afinació, interpretació , harmonia, . . . .

Toquen d’orella que diem. I és aquí on hem de tenir molta cura a l’hora d’ensenyar a tocar un instrument o d’ensenyar un tema. Procurar que la transmissió que n’estem fet sigui correcta. Nosaltres ens convertim en font de coneixements i pot ser una font contaminada. O no.

La llàstima és que la font dels coneixements fa mal al cap d’un temps, no és tant ràpid com l’aigua. Podem contaminar la nostra cultura sense saber-ho i pot ser massa tard.

Fa temps vaig tenir l’oportunitat de fer un curs intensiu de gralla a una colla de grallers que ja feia temps que tocaven, tenien un repertori d’una trentena de peces. Repertori que els hi havia ensenyat un altre graller durant uns quants anys. La meva sorpresa va ser quan vaig veure i escoltar que no coneixien el Fa sostingut. En tot el repertori que ells tocaven, si hi havia una fa natural o sostingut, ells el feien sempre natural i tant panxus.
Esclar els hi havia ensenyat el seu mestre (?).

I això és molt perillós pel manteniment del nostre repertori tradicional de gralla o de qualsevol altre instrument.

Un altre exemple, en un cercavila de gegants vaig sentir l’Estaca en to major. Els executants (i mai millor dit) desconeixien o no sentien o no notaven la diferència.

Anem en compte amb les fonts. Si hem de transmetre alguna cosa informem-nos, contrastem, consultem, . . . . . i amb tot, encara ens podem equivocar.

Eps, alerta! per internet hi ha molta mentida.

Prova de Pas de Segon Cicle de l’AMTP

2010-07-10T05:56:00.000-07:00

Fa uns dies, vaig tenir el privilegi de formar part del Tribunal per avaluar als alumnes de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona que feien la prova de Pas de Segon Cicle com a Mestre instrumentista tradicional amb l’especialitat de gralla. En definitiva el final dels estudis reglats per l’Aula.

Això vol dir que aquests alumnes han estat pel capbaix vuit anys treballant per accedir a aquesta titulació.

Treball que no només és de tècnica i interpretació de la gralla, també hi ha harmonia, didàctica, etnomusicologia, . . . .

La prova consta de dues parts: un concert on l’alumne ha d’interpretar un repertori obligat i un altre de lliure, repertori amb gralla seca i gralla dolça, sol i acompanyat amb formació tradicional, moderna i amb piano. Aproximadament mitja hora. I una segona part on l’examinat fa una classe d’uns 15 minuts a un alumne on s’avalua la capacitat didàctica i de treball amb un alumne desconegut per a ell.

Per a mi va ser una jornada excel•lent. Puc fer moltes lectures sobre el que vaig veure, sentir, viure, escoltar, . . . . però em quedaré amb una: que em convidessin a mi a formar part d’un tribunal per avaluar alumnes de l’Aula.

Molts de vosaltres ja em coneixeu i per tant no deixaré anar ara i aquí el meu currículum, però pels anys que fa que estic treballant amb aquella gralla que anomeno del Llobregat en amunt ha estat un pas endavant.

Crec que cada cop més comencem a reconèixer que al nostre país conviuen dos estils o dos tipus de gralla, que vulguem o no hi són. No ho podem amagar ni obviar.

Ara només falta que aquests dos tipus, aquests dos estils de gralla es vagin apropant cada cop més.

I de possibilitats no en falten. Només cal una mica de voluntat.

El respecte a la partitura

2010-07-03T14:53:00.000-07:00

Avui he anat a l’estrena d’un nou ball que em varen encarregar per a una colla de gegants.

Quan tinc un encàrrec per a una colla de gegants o del que sigui, una de les coses que faig és conèixer a la colla de grallers que són els que habitualment tocaran la música encarregada, d’aquesta manera asseguro el nivell que tenen sobre la gralla i la percussió i d’aquesta manera puc escriure en base a aquest nivell.

Com sempre faig, la música la presento amb partitura i també amb gravació en un CD. Així es pot escoltar sencera amb totes les veus i la percussió , com també es pot escoltar les veus per separat. Això facilita la feina per a l’estudi.

En aquest cas concret tot aquest material el vaig presentar ara fa 8 mesos.
Em varen comentar que els hi venien uns monitors (sort que els hi diuen monitors i no mestres) per treballar el repertori de gralla i especialment aquest tema nou, el que s’estrenava avui.

Quina decepció, tenia ganes de marxar abans que acabessin.

Entenc que es pot desafinar, que ens posem nerviosos i ens podem equivocar. Tot això és totalment comprensible.

Quan han començat ja m’he adonat que la percussió feia un ritme estàndard que no tenia res a veure amb el que jo havia escrit. Paciència.

Però el més trist ha estat el final, a la Corranda, ritme de 6/8 alegre i divertit.
Ha i ha.
Ho han convertit en un vals. Així, per art de màgia.

Quan s’ha acabat, els hi he comentat això a aquests monitors. De fet són els responsables d’aquest resultat. No sabien què respondre que fos coherent.

Decebedor, indignant. Com ens atrevim a modificar i canviar la partitura d’un tema que ha escrit una persona per encàrrec i que aquesta persona ha cobrat per fer aquesta feina?.
Com es pot tenir la sang freda de canviar el resultat de la música escrita, així, sense cap problema?

I això en una estrena!

Què es farà amb la nostra música tradicional, si ja tractem així la música d’un autor viu, que ha escrit un tema per encàrrec i per un motiu concret?
No falta respecte a la cultura popular, no? Falta ètica, respecte i educació en general.

I sempre s’enduu la pitjor part la gralla.

Ah, per cert, aquests monitors també han tocat amb la colla “ensenyada”.

La gralla està en Do

2010-06-30T06:09:00.000-07:00

Molt sovint sento a dir que la gralla està en Sol quan algú es refereix a la tonalitat i/o a la afinació d’aquest instrument.

Doncs no, la gralla està en Do.

Els que diuen que està en Sol ho diuen partint de la referència que la gralla tota tapada dona un Sol i per tant dedueixen que està en Sol. Això vol dir que una gralla dolça on la nota més greu és un Mi, voldrà dir que aquest instrument està en Mi ? Craso error.

Quan es parla de que un instrument està en una tonalitat o afinació determinada ve donat per la relació que hi ha entre la nota del pentagrama i la nota que en realitat sona. I d’aquí ve la diferència que hi ha entre instruments transpositors i no transpositors.

La gralla és un instrument no transpositor, això vol dir que si en el pentagrama està escrita la nota Do (tercer espai del pentagrama) el músic situa els dits en la posició de Do i la gralla sona un Do. Per tant aquest instrument està en Do.

Per contra si agafem la dolçaina valenciana i situem els dits en la posició del Do que tenim al pentagrama, aquest instrument ens donarà la nota Sol, per tant la dolçaina valenciana està en Sol. És un instrument transpositor.

Un altre exemple d’instrument transpositor, el clarinet. Si el músic situa els dits en la posició del Do del pentagrama en realitat el que sonarà serà un Sib. Per tant, el clarinet està en Sib.

I seguirem.

L’ensenyament de la gralla

2010-06-20T06:27:00.001-07:00

Doncs si, no deixa encara, de sorprendre’m algunes fórmules i formes d’ensenyar a tocar la gralla.

Moltes vegades meu sentit a parlar sobre la gralla que se sent del Llobregat en amunt per diferenciar-ho de la gralla que se sent a les comarques tradicionalment gralleres (Tarragona en general).

La gralla que se sent del Llobregat en amunt està vinculada especialment al món geganter. És la seva raó de ser. De fet, jo mateix, sóc producte d’aquest col•lectiu que varem aprendre a tocar la gralla, en el meu cas, ara fa més de 25 anys.

Però renoi, després de tant de temps que fa que varem adoptar aquest instrument a les comarques tradicionalment no gralleres, com és possible que es tracti tant malament? Com és possible que encara soni tant malament? Com és possible que s’ensenyi tant malament? Com és possible que encara ara, el públic no pugui diferenciar d’una gralla ben tocada a una gralla mal tocada?

Sovint sento a dir que la gralla forma part de la nostra cultura, que s’ha de defensar, que si visca la nostra cultura, que si . . . . . caram, doncs jo no vull que la meva cultura es tracti tant malament.

Com és possible que s’accepti que aquest instrument l’ensenyi qualsevol persona que no tingui coneixements musicals? I quan em refereixo a coneixements musicals no em refereixo només a saber llegir i escriure música, em refereixo simplement a tenir nocions d’afinació, ritme i respecte a la transmissió oral d’un repertori propi.

Com és possible que algunes escoles de música parlin de que potencien la cultura popular catalana proposant classes de gralla col.lectives, on no demanen cap mena de títol a qui donarà les classes, ni demanen cap mena de programa, ni demanen cap mena de coneixements musicals als alumnes, ni tampoc posen traves a l’hora de juntar en un mateix grup alumnes de dotze anys amb alumnes de quaranta anys?.

Ho fan aquestes escoles amb alumnes d’altres instruments? Fan classes amb 12 alumnes estudiants de violí o piano i de diferents edats? I perquè amb la gralla si?

No és obligatori aprendre a tocar la gralla. No per tocar la gralla seràs més català.

Tranquils que la cultura no s’acaba. En tot cas es transforma.

I de moment no veig que la cultura de la gralla s’estigui transformant cap a una forma que a mi m’agradi.

Ja ho diu la dita: no plou mai a gust de tothom.

El príncep de la tenora

2010-06-16T03:22:00.000-07:00

Passejant per internet m’he topat amb un bloc on hi ha un escrit que en Jordi Lara fa del músic Ricard Viladesau (Calonge, Baix Empordà, 18 de gener del 1918 - Barcelona 26 de gener del 2005. Compositor, especialment de sardanes i havaneres, i un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya). El príncep de la tenora segons Lara.

Fa una descripció que la trobo magnífica sobre el recorregut i la transformació de l’aire.
L’aire es transforma amb so.

El dibuix és d’en Joan Garcia Junceda (1881-1948).

Diu així:

Viladesau va aixecar la tenora i va bufar.
L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis.
En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter.
Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil•limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat.
I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut.
Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.

Festa de la independència de Vilanova del Vallès

2010-06-11T15:43:00.000-07:00

En motiu de la celebració de la independència del municipi de Vilanova del Vallès, la Banda d’en Vinaixa va vestir de música l’acte on van participar el gegants i l’esbart dansaire.

Aquí en teniu la mostra.

Deriva Errant

2010-06-06T05:57:00.000-07:00

Deriva Errant és el CD que he rebut aquesta setmana. Un CD amb música interpretada per en Pere Olivé (percussionista) i en Jordi Mestres (graller) i amb obres de Josep Mateu, Conrad Setó, Oleguer Beltran, Ivan Joanals i Glen Vélez.

La imatge del disc: fotografies i disseny del meu gust. Fotografies de concepte clàssic. Músics vestits de negre pròpi d’instrumentistes de música clàssica, cosa que fa que el timbal i la gralla assumeixin una imatge actualitzada dels instruments i ens dona a entendre que no escoltarem música tradicional.

Els intèrprets: en Pere Olivé, que ja fa temps ha deixat de ser el timbaler germà de la mestra de gralla Roser Olivé. Ara ja ha arribat a tenir nom propi i no només com a timbaler, sinó com a percussionista, mestre de l’Aula de Música Tradicional i Popular i director del Grup Estable de Percussió de la mateixa Aula, entre d’altres. I en Jordi Mestres, músic, estudiant a l’ESMUC i mestre de gralla a diferents escoles.

Els autors: Val a dir que de tots els que intervenen en aquest disc només he conegut a Conrad Setó, compositor ja d’un llarg repertori per a gralla el qual vaig tenir l’oportunitat de conèixe’l en una calçotada al tros de la Roser i en Pere. De la resta, cap de conegut per a mi. Però m’he pres la llibertat de donar un cop d’ull per aquesta immensa biblioteca d’internet i tots són músics i compositors però curiosament, cap és graller. Ep, això no vol dir que no coneguin l’instrument. L’únic que mostra grans coneixements sobre l’instrument pel que ha escrit és Glen Vélez, percussionista.

Quan m’arriba a les mans un disc especialment escrit i interpretat per a gralla i percussió acostumo a fer sempre el mateix. El primer que faig és mirar el disseny i llegir tota la lletra: crèdits, dedicatòries, currículums, motius, discogràfica, edició, estudi de gravació, . . . . . I faig la primera escoltada on no escolto la música, escolto la tècnica, la destresa, l’expressió, els sentiments, les dificultats, les emocions, les dinàmiques, .. . . . I intento relacionar la música que ha escrit el compositor amb la música que s’està interpretant. Defecte professional?

No ho puc evitar és així.

I la segona escoltada que faig, és posar la música com a fil musical mentre faig altres feines per la casa.

Alguns discos ja no arribo a escoltar-los només veient la presentació en tinc prou, d’altres els hi dedico cinc segons per tema i els vaig passant tots fins al final. I els guardo.

Us puc assegurar que aquest disc ha arribat a formar part del fil musical de casa meva durant uns quants dies.

Us el recomano. Ep, no penseu trobar música tradicional. És simplement música d’ara.

Les possibilitats de la gralla

2010-05-12T08:54:00.000-07:00

Del programa televisiu Nydia

A l'ESMUC, el professor Daniel Carbonell ha impulsat uns estudis de gralla per aprofundir la versatilitat d'aquest instrument. Hem assistit a un concert-demostració en què la gralla es posa a prova en el terreny del jazz, la música de cambra, la música antiga o els ritmes balcànics.

http://www.tv3.cat/videos/2892810

Sobre la Societat General d’Autors i Editors (SGAE)

2010-04-14T07:33:00.000-07:00

Se n’ha escrit molt i molt sobre el tema de la SGAE i des d’aquí, des d’un bloc on es parla normalment de la gralla i el seu món també vull dir la meva, encara que també la meva opinió ha estat palesa en d’altres blocs.

Sembla ser que la SGAE és últimament, la bèstia negra, el monstre recaptador, el que s’embutxaca diners a tort i a dret. Jo, com a autor, agraeixo que existeixi una entitat que defensi els drets dels autors. Amb els seus defectes i les seves virtuts. Però que existeixi.

Em molesta molt que cada vegada que es parla de la SGAE de rebot, en sortim perjudicats i/o criticats els autors tant de música com de teatre com de literatura.

I em molesta encara més que el públic en general sàpiga ara, de l’existència d’aquesta entitat a través de la bateria de noticies que critiquen la seva feina.

Em permet-ho fer una comparança amb el que hem viscut sobre el tema de la TDT i la SGAE.

Com és que ningú, llevat d’algun cas aïllat: públic en general, mitjans de comunicació i demés, no ens hem queixat d’aquest abús de poder comercial que hem viscut sobre la TDT?

De cop, ens han obligat a canviar a tots els ciudatans d’aquest Estat un element gairebé imprescindible en moltes cases, l’aparell de televisor. Ens han obligat a canviar l’antena receptora, ens han obligat a comprar descodificadors, . . . i ningú s’ha queixat.

Aquest fet ha afectat a tot tipus de persones: joves, grans, aturats, jubilats i amb tota mena de poder adquisitiu: rics i pobres.

És molt i molt diner pagat de la butxaca de cadascú i no ha passat res. Ah! i tot això en plena crisi. Sospitós, oi?

Qui en surt beneficiat d’aquest abús comercial? Les empreses emparades pel govern.

Qui en surt beneficiat de les recaptacions de la SGAE? L’autor, el músic, l’actor, l’escriptor, el guionista, . . . . en definitiva persones sense cap poder governamental que ni tan sols sortim a les estadístiques dels aturats. No existim.

El Shehnai o Shenai

2010-04-01T16:50:00.000-07:00

Fa uns anys, la bona amiga Marta, tornant de Índia, em va portar un fantàstic regal, un Shenai. Instrument de doble canya i de tub cònic, diguem-ne parent de la gralla?

Acompanyava a aquest regal un CD de Bismillah Khan, mestre dels mestres d’aquest instrument, està considerat la persona més representativa i entesa d’aquest instrument. Fins i tot té el títol de Bharat Ratna, el que seria aquí a Catalunya la Creu de Sant Jordi però allà a Índia, que són més habitants que aquí.

Podem passar moltes hores trobant semblances o diferències entre aquests dos instruments shenai i gralla. Podrem parlar que si l’afinació, que si la canya, que si els forats, que si el so, . . .

Tant se val, la diferència està amb la persona que el toca, el que transmet. Diguem-ne espiritualitat?

Mireu i escolteu aquest vídeo. Dura 8 minuts. Relaxeu-vos, gaudiu, no tingueu pressa per escoltar-lo.

Gralla versus saxo

2010-04-01T15:37:00.001-07:00

Dissabte passat, és a dir l’últim dissabte del mes de març o dit d’una altra manera el dia 27 de març, es va celebrar l’última activitat programada del curs a La Casa Folc de Granollers.

Alguns de vosaltres ja ho sabeu, però en qualsevol cas explicar que durant aquest curs l’últim dissabte de mes s’ha programat una activitat a La Casa Folc.

La professora d’acordió Flavie Louesdon, el constructor de gralles Josep Bonamusa, el músic italià Marco Domenichetti, el luthier Ramon Elias, el curs d’informàtica musical a càrrec del músic Joan Gomis. Són les activitats que s’han realitzat.

Però esclar, no podia faltar un concert a càrrec dels dos impulsors de les activitats de La Casa Folc, en Roger Cucurella i jo mateix, l’Enric Montsant.

Doncs si, l’últim dissabte del mes de març varem fer un concert on les arts de cadascú es varen fer públiques. Temes tocats amb saxo tenor i gralla, saxo alt i tarota, clarinet i tarota, . . . . . en fi, totes les combinacions possibles entre dos timbres: el modern amb canya senzilla i l’antic amb doble canya.

En alguns casos, acompanyats amb bases rítmiques programades a càrrec d’en Roger.

Tot plegat, un concert agradable tant pel públic assistent com per a nosaltres mateixos.

Qui diu que la gralla no pot tocar l’infinitament conegut Gener amb un acompanyament Funk o que el saxo no pot tocar música del Renaixement?

Doncs tot això i més, va sonar dissabte passat.

Per a tots els que s’ho varen perdre, estem editant el vídeo que es va fer.

Us tindré informats.

La souna

2010-03-28T10:28:00.000-07:00

Us presento dos vídeos sobre un instrument de la família de la gralla, la Souna.

Ens ve de Xina i pot arribar a fer el que podeu escoltar en aquestes imatges.

Entre d’altres coses cal destacar el fet que un instrument de doble canya semblant a la gralla, estigui tocant envoltat d’altres instruments tradicionals de Xina.

Seria com el que va ser fa uns quantsas anys l’Orquestra Simfònica de la Canya aquí a Catalunya, que ja us en he parlat parlat, però amb la diferència que l’instrument solista és la Souna (la gralla xinesa)

L’eròtica de la gralla

2010-03-22T20:26:00.000-07:00

Quantes vegades acabem de dir una frase relacionada amb un fet musical, instrumental i . . . . . patam, la nostra ment en qüestió de segons a fet una traducció ràpida, precisa i concisa per traslladar aquesta frase o paraula a un món que no té res a veure al musical.

Aquí teniu una petita relació de frases que ens podem trobar sovint dins el llenguatge graller.

Probablement es pot aplicar a d’altres instruments de vent, però en tot cas les he sentit o dit jo mateix treballant amb la gralla.

El sentit de les frases pot canviar si el que ho diu és de sexe masculí o femení.

També us haig de dir que moltes vegades una frase d’aquestes s’ha dit sense que hi hagi cap reacció i el traductor simultani de pensaments malpensats no ha funcionat. Com també en moltes ocasions, ha provocat un veritable allau de rialles.

Aquí en teniu unes quantes:

estàs alta
l’has de mullar una mica
no lligues
millor picar-la abans de lligar
posa-te-la més endins
que no se’t bellugui
mossega’t els llavis
em fan mal els llavis
tinc els llavis tallats
la teva és més llarga
- vols que te la toqui?
treu-la una miqueta
no la mosseguis
la llengua ha d'anar més ràpid

. . . . . . . . i la llista pot continuar si voleu, colla de malpensats i malpensades.

El dibuix és d'en Pep Domingo

.

El nostre repertori

2010-03-08T09:46:00.000-08:00

Aquests dies, amb els companys de La Banda d’en Vinaixa hem estat treballant amb un nou repertori, un repertori de danses tradicionals catalanes.

Abans no es va definir el repertori ens varem dedicar a buscar danses per tota la geografia catalana. Les anàvem més o menys classificant per gèneres, estils, que si eren de rotllana o de parella, balls de bastons, de cascavells, ritmes ternaris, binaris, si encara es ballaven o no, . . . . . i mentre s’anava definint cada cop més el repertori també s’anava buscant informació més detallada de la dansa: on es ballava, el perquè, els seus orígens i . . . . . caram, els seus orígens.

De sempre s’ha dit que Catalunya és una terra de pas i que sempre ens hem quedat amb tot allò que ens ha agradat. I tant.

Fixeu-vos amb dos detalls de danses molt conegudes i molt tradicionals de casa nostra:

- La Bolangera, resulta que durant el segle XVIII hi va haver una immigració d’occitans cap a Catalunya i ens varen portar una dansa que ells li deien La Boulangère (la fornera).

- Una altra, La Contradansa és en realitat un estil de ball d’origen anglès, country-dance (segles XVII-XVIII).

I és cert, en el nostre repertori tradicional de danses i tonades diverses està ple d’influències foranies.

Però el que em crida més l’atenció és que tots els que ens dediquem a fer música de l’anomenada folc, incloem al repertori actual, danses i tonades de fora sense haver passat encara, pel sedàs de la tradició.

És normal escoltar a un grup de música folc i sentir temes dels Balcans, del País Basc, d’Occitània, Itàlia, Grècia, Bulgària o veure com s’organitzen tallers i cursos de danses gregues i txeques. I sobretot, que no falti al repertori de ball un Cercle Circassià (dansa d’origen anglès) o la Polca d’ours (dansa occitana).

Com és que ens atrau tant el de fora i potenciem tant poc el de casa?
Bé, de fora . . . fora . . . . en tot cas, s’hauria de especificar quin és el nostre “fora”.

Fa temps, a un bon amic italià, li vaig proposar de que s’organitzés a la seva ciutat un curs de dansa catalana. I mirant-me amb cara de sorpresa em va contestar: - i a qui li pot interessar un curs de dansa catalana a Itàlia?

Vosaltres que llegiu aquest article us podeu fer aquesta pregunta:
quantes danses catalanes sé ballar?

Impressionant, oi?

Els Ministrils del Camí Ral

2010-01-30T03:36:00.000-08:00

Seguint el comentari del bon amic José María.
Doncs si, la creació dels Ministrils del Camí Ral es va nodrir de l’Orquestra Simfònica de la Canya.

Com ja he dit a l’anterior article hi havia molta cosa per fer i era relativament fàcil generar noves propostes musicals. Els músics estàvem oberts a qualsevol proposta, hi havia bastant l’actitud de treballar per nous projectes.
Bé, això és una lleu observació. Suposo que cadascú ho vivia d’una forma diferent i amb uns interessos diferents, però en general si que és cert que es respirava un ambient òptim per engegar noves propostes.

Els Ministrils del Camí Ral, una formació d'uns quaranta músics,neixen o millor dit, fan la seva presentació per les Festes de la Mercè de Barcelona de l’any 1993.
Aquest any es presenten també moltes de les figures de l’imatgeria Barcelonina que o bé estaven en desús, restaurades o recuperades: el lleó, l’àliga, la tarasca, els cavallets cotoners, la víbria, el bou, la mulassa, el drac, els gegants del pi i els de la ciutat.
I tot plegat per anar junts en comitiva del Palau de la Virreina fins la Plaça de Sant Jaume. D’això se’n diu el cercavila del Toc d’inici.

Un cop arribats a la Plaça de Sant Jaume i esperant que s’acabi el pregó corresponent, els Ministrils interpreten la música dels diferents balls creats per a cada figura.
La música d’aquests balls han estat creades per en Jordi Fàbregas que també n’és el responsable i director dels Ministrils, en Quim Soler, en Tito Pelàez, l’Eduard Casals i en Xavier Muixench.

I pel que fa al col•lectiu de músics que en formem part, doncs us diré que al llarg de la història dels Ministrils n’han passat molts.

Cal tenir en compte que és una formació que només toca un cop a l’any, el dia de la Mercè, encara que puntualment s’hagi actuat pels carnavals de Niça (França) i a la Fira Mediterrània de Manresa. Ho dic de memòria però crec que només ha estat aquestes dues vegades que s’ha tocat fora de la cita anual de la Festa Major de Barcelona.

El que deia, de músics n’hem estat un munt que hem participat als Ministrils.
Molts dels músics que hi participem també tenim altres compromisos musicals i és per això que sovint el dia del Toc d’Inici sempre hi ha alguna cara nova.

Crec que jo, per aquest motiu, he faltat dos anys dels disset que en fa. Em puc considerar dels habituals.

Com també ho són dels habituals:

Direcció: Jordi Fàbregas
Gralles :Eduard Casals, Lluís Gelis, Oriol Mestre, Elisenda Nebot, Paquita Roig, Enric Montsant, Amadeu Brugués.
Tarotes: Esteve Grau, Emili Legaz, Felip Morales, Xavier Muixench, Tito Pelàez, Cesc Alexandri.
Flabiols: Marc Egea, Pau Orriols, Isabel Pla.
Metall (tuba, fiscorn, trombó): Custodio Muñoz, David Parra, Alfons Rojo,
Sac de gemecs: Xavier Orriols, Galdric Santana, Jordi Vallverdú.
Percussió: Quim Soler, Jaume Vendrell, Miquel Gelabert, Núria Casas, Boris Pi, Paco Pi, Jordi Barbet.

I me’n deixo molts

L’Orquestra Simfònica de la Canya

2010-01-24T05:08:00.000-08:00

Segurament alguns de vosaltres n’heu sentit a parlar de l’Orquestra Simfònica de la Canya, d’altres possiblement no.
En tot cas us ho explico.

Quan va néixer el Festival Tradicionàrius de Barcelona l’any 1988 es varen fer famoses les converses de carajillo. Això era estar a la barra de l’Artesà amb una cervesa o un carajillo a la mà i fer-la petar amb els que tenies més a prop.

D’això sempre en sortia alguna cosa: noves propostes per incloure-les al Tradicionàrius, criticaves, xerraves de les poques actuacions que hi havia aleshores de música tradicional, idees de crear cicles de música tradicional aquí i allà, . . . . de fet, tot estava per fer encara.

I en una d’aquelles converses va néixer l’idea de crear un gran grup de música tradicional.
Comença a gestar-se el que seria l’Orquestra Simfònica de la Canya.

Amb l’afany de donar a conèixer la nostra música i el nostre estil, neix el Tradicionàrius a La Pobla de Segur.
S’encarrega a en Jaume Arnella que escrigui una lletra i a en Ferran Martínez una música per a la inauguració d’aquest festival.
Neix la Suite de La Pobla de Segur. I ara només falten els músics.
Els músics es busquen entre els membres de grups que fèiem l’anomenada música “tradicional” d’aquell moment.

S’estrena Suite i Orquestra al Tradicionàrius de La Pobla, ho dic de memòria però crec que va ser l’any 1991, al mes de juliol, això si. Fem un assaig al Molí de La Pobla. Era un antic molí d’oli. Les màquines encara hi eren, l’olor d’oli també. Els músics ens varem repartir per allà on podíem enmig d’aquells estris oliosos i llardosos.

Ho estrenem. Bé.

Tots n’estem contents i ens proposem de tirar-ho endavant. Ens organitzem. En Ferran Martínez és el director musical, en Jordi Fàbregas el responsable i el fil conductor amb les institucions i d’aconseguir actuacions, en Toni Oró responsable de comptabilitat, contractes i efectes legals i jo el coordinador dels músics.

Faltava música, no n’hi havia prou amb La Suite de La Pobla de Segur per fer un concert. A alguns se’ns encarrega música: Toni Xuclà, Ferran Sala, Cesc Alexandri, . . . . . . . i a mi mateix.

Tots els músics formàvem part de grups que estaven en actiu. Això vol dir que quan sortia una actuació es creava un gran problema.
I aquí venia la meva feina, la de coordinar als músics.

Érem uns 3o músics i aquests havíem d’estar el dia del concert. Si en faltava algun perquè tenia una actuació amb el seu grup, havies de buscar un substitut.
I esclar, que tingués també les partitures i vingués a l’assaig.

Perquè ens situem en el temps. En aquella època no hi havia telèfon mòbil ni correus electrònics.

Es varen fer alguns concerts, no massa. Era molt complicat moure a tanta gent i amb tant poc pressupost. Es feia ben ve per il.lusió i ganes.
Varem tocar al Tradicionàrius de Barcelona, a Collbató, Blanes, a l’Espai de Barcelona, al FIMPT de Vilanova i la Geltrú, . . . . . .

També varem enregistrar un disc. Va ser el disc del Tradicionàrius-92.
El tinc aquí davant meu i us copiaré el nom dels músics que varem enregistrar el disc.
Segurament que us serà fàcil relacionar el nom d’algun músic amb grups de música folc actual.

Direcció: Ferran Martínez
Viola de roda: Eduard Casals
Contrabaix: Pep López
Percussió: Quim Soler
Fiscorn: Núria Martí
Bombardí: Marcel Casellas
Flabiol: Isabel Pla
Sac de gemecs: Xavier Orriols i Txema Morales
Acordió: Ferran Martínez
Mandolina: Alfons Rojo
Mandola: Toni Xuclà i Alfons Encinas
Llaüt: Sedo Garcia
Salteri: Alfons Encinas
Gralles: Paquita Roig, Enric Montsant i Jordi Fàbregas
Tarotes: Paquito Alpiste, Tito Pelàez, Cesc Alexandri i Emili Legaz
Violins: Francesc Tomàs “Panxito” i Toni Oró
Violoncel: Francina Turón i Rafael Sala
Veus: Dolors Laffitte, Dolors Masferrer, Rosa Zaragoza, Ramon Manen, Jordi Fàbregas i Jaume Arnella

I la llista continuaria amb tots els músics que hi varen participar fora d’aquest enregistrament, en algun concert. Escriuré a partir de la memòria, doncs no tinc cap document.

Violí: Enric Badal, Carles Elmeua, Simone Lambregts
Tuba: Artur Blasco
Mandolina: Joan Figueres
Mandola: Lluc Maduell
Bateria: Michael Weiss
Tarota: Pere Zaragoza
Flauta Travessera: Esteve Zulet

Uf, i a partir d’aquí dubtes. Per tant, no en poso més.

La gralla i el seu origen

2009-12-24T06:40:00.000-08:00

De fet no seré jo qui doni un relat exhaustiu dels orígens de la gralla, però si que us puc convidar a que llegiu el que explica el musicòleg i graller, Francesc Rius.

És a través d’aquesta pàgina http://www.tinetbiblioteca.org/ cliqueu Cultura Popular i cap a La gralla i el seu origen. O si voleu directament aquí:
http://www.tinetbiblioteca.org/index.php?s=YToyOntzOjU6ImFjY2lvIjtzOjQ6Im9icmEiO3M6MjoiaWQiO3M6MjoiMTQiO30=

És molt interessant tot el que diu. Destaco entre moltíssimes coses que caldria destacar, el fet que segurament el mot Gralla ve directament d’Occitània.
Haig de reconèixer que ho desconeixia, tot i que conec l’instrument anomenat Graile que encara sona per aquelles contrades.

En fi, molt interessant i fàcil de llegir i que de ben segur que encara que coneixem la seva història i els seus orígens, de ben segur que descobrirem alguna cosa que desconeixíem.

Activitats a La Casa Folc

2009-12-20T07:56:00.000-08:00

Segurament que molts de vosaltres ja ho sabeu.

A La Casa Folc a Granollers, durant aquest curs organitzem una activitat cada mes, sempre relacionada amb el món de la música folc.

A l’octubre, la Flavie Louesdon la professora d’acordió diatònic, va fer una audició sobre la varietat de repertori que es va trobar de camí entre el seu poble a la Bretanya i Torelló, municipi on actualment viu.
El mes de novembre en Josep i en Dani Bonamusa ens varen fer una xerrada prou interessant sobre la construcció de la gralla: les fustes, mides, afinacions, eines, . . . .
I aquest desembre en Marco Domenichetti, ens va fer una audició sobre la música del seu poble del nord d’Itàlia, a la zona on li diuen les Quatre Províncies. I això ho va fer amb l’instrument tradicional d’aquella zona el piffero. El va acompanyar a l’acordió en Pol Aumedes.
Aquí podeu escoltar un parell de temes que es varen escoltar.

I de cara al proper trimestre ja us tindré informats, però de moment us avanço que el mes de gener vindrà en Ramon Elias a fer una xerrada sobre la construcció del violí, viola, guitarra i viola de roda, el mes de febrer en Joan Gomis ens farà un taller sobre el programa d’informàtica musical Finale i el mes de març en Roger Cucurella i jo, farem un concert amb la sonoritat del saxo, clarinet, gralla i tarota. Música tradicional versus música moderna.

La gralla i el piffero

2009-11-14T09:29:00.000-08:00

*

Quan començava a tocar la gralla em vaig comprar un disc de la Ciapa rusa (gravat el 1.982), a la portada del disc hi havia entre d’altres, el dibuix d’un piffero: un tub de fusta amb els respectius forats, una canya amb un tudell i la ploma de paó al final de la campana.

Evident, era un instrument cosí germà de la gralla. Esclar que el so i la manera de treure’l era molt curiós. Però em va enganxar, fins el punt que vaig treure’n dos temes del disc per poder-los tocar amb la gralla.

Això del piffero em tenia encuriosit: el nord d’Itàlia, els Apenins, la zona de les Quatre províncies, acompanyat actualment amb acordió cromàtic, . . .

Recordo un any, una amiga va anar a Roma de vacances i li vaig demanar que em comprés un piffero. Quan va tornar em va dir que havia recorregut totes les botigues de música i a totes li donaven una flauta.

Esclar això, és com si un alemany se’n va de vacances a Granada i busca comprar una gralla. No era el lloc indicat.

Però el destí té les seves jugades, al cap d’uns anys me’n vaig a tocar amb un grup francès anomenat Une anche passe i en aquest grup érem dos estrangers, jo que hi tocava la gralla i l’Stefano Valla que tocava el piffero. Si senyors, el piffero. Ostres, ostres i més ostres.

Al cap d’un temps vaig anar de vacances al seu poble Cegni, vaig viure la realitat del piffero. Impressionant. Vaig conèixer alguns alumnes seus. Entre ells en Marco Domenichetti.

Més tard, en Marco va conèixer a una noia catalana germana d’un alumne meu.
Ara en Marco, sonador de piffero, viu a Mollet del Vallès amb la seva dona i la seva filla.

Val a dir també que els inicis de La Banda d’En Vinaixa va ser una còpia de la formació tradicional de piffero i acordió. En aquest cas, gralla i acordió. Una formació molt pràctica per fer ball i també molt arriscada, esclar. El primer acordionista d’aquesta formació va ser l’Alfons Rojo, que no és massa acordionista i que al cap de poc em va adreçar a un bon acordionista, un italià instal•lat a Arenys de Mar, l’Arrigo Tomasi. I amb qui havia tocat l’Arrigo Tomasi?, doncs amb la Ciapa rusa.

Si algú em pot explicar tot això, que m’ho expliqui.

• (hi ha un article que també parlo del piffero 21-3-2009 Un viatge a Itàlia)

Gralla metàl•lica

2009-11-07T07:31:00.000-08:00

.

Ahir divendres varem estar Els Ministrils d’en Pere Botero a la Fira d’Arrel Tradicional de Manresa acompanyant l’espectacle de dansa aèria del Circo Delícia. Dues trompetes, un trombó, un tible, una caixa, un timbal, un bombo i deu gralles. Entre elles la metàl•lica.

Vaig estrenar la gralla metàl•lica que en Josep Bonamusa em va regalar ara farà un mes.

De fet, és una corneta tunejada sense cap altre pretensió que oferir un so metàl•lic a la ja coneguda gralla de fusta.

Està aconseguit. L’afinació correcte i molt fàcil de tocar. El fet que sigui metàl•lica fa que la resposta de l’atac sigui molt més ràpida que no pas amb l’instrument de fusta.

Una qüestió física, l’aire i el so, no troben cap impediment per sortir pel tub. El metall s’encarrega de tot.

En fi, un de tants invents sortits del Taller Bonamusa.

Per tenir en compte.

Carles Riera, gràcies

2009-11-04T13:51:00.001-08:00

Ara i avui no tinc ganes de parlar de gralles. Vull utilitzar aquest espai per desfogar-me.

Havia planejat que avui, el dia abans d’anar a la fira de Manresa, em dedicaria a preparar-ho tot. Hi faig acte de presència amb tres espectacles, entre ells, dues estrenes. Tot plegat mobilitzant als músics de La Banda d’en Vinaixa, la Cia. En-ric-rac i Els Ministrils d’en Pere Botero, vint-i-tres persones en total i anar a sembrar per recollir. Avui tot això era important.

He anat a l’impremta a recollir díptics i targetes.

Aquest matí he anat al Decathlon de Mataró a comprar unes samarretes de color vermell que necessitava per l’espectacle infantil, m’he trobat amb en Xufu (Jordi Vallverdú) gran amic i excel•lent músic sonador de cornamuses vàries i autor d’un mètode d’aprenentatge d’aquest instrument. Hem estat una hora parlant o més, entre d’altres coses de si ens presentaríem a la convocatòria que s’ha fet per treure’ns el grau superior de gralla, sac, . . . . . . a l’Esmuc. Ha estat fantàstic. Estic decidint no presentar-m’hi.

He anat a l’Abacus a buscar unes potes per a una pissarra.

A quarts de quatre de la tarda m’ha trucat un alumne d’en Felip Morales preguntant-me si estaria disposat a vendre-li la gralla cromàtica que em va fer en Felip farà cosa de dos anys. Estic molt malament de quartus i li dic que si.

Em truquen els del 9Nou per parlar dels espectacles que presento a la Fira de Manresa. Parlo amb en Roger de La Casa Folc i la Flavie. Es confirmen les noves incorporacions d’alumnes de diatònic i percussió. Vaig a mirar el partit del Barça. Vaig a comprar alguna cosa per sopar. Truco a en Julio, avui és el seu aniversari. I uns segons abans d’entrar a casa, la veïna em diu que en Carles és mort. Cullons.

Les llàgrimes tenien ganes de sortir. Fa temps que no les deixo anar.

En Carles és el director del Conservatori de Granollers, és un dels músics del Stadler Trio, Trio Salmoè i moltes més coses. És igual, és el meu amic i d’ell he après molt i molt.

Ens coneixem de ben jovenets, d’estar amb els escoltes de Granollers.
Als que ens agradava la música era un pou de sorpreses, ell sempre portava repertori nou de cançons, però no d’en Lluis Llach, Esquirols, Bob Dylan, . . . no, ell portava cançons a dues veus, cànons d’en Mozart, . . . . . Fantàstic.

Ell va ser qui em va enredar que fes classes de música extraescolar a un grup de nens i nenes de l’escola municipal de Granollers. Aquesta escola estava a la plaça de l’església. Ara no hi ha ni escola, ni espai, ni res de tot allò. Jo deuria tenir catorze anys.

Amb ell vaig conèixer el que era un xalumó i un cromorn, recordo a l’estudi de casa els seus pares tocar aquests instruments tant estranys.

Ell va ser qui em va aconsellar que estudiés contrabaix, ell també el tocava. I amb ell varem anar a comprar el meu contrabaix a Barcelona. Amb el meu Dyane 6 que la grua se’m va endur. I ja ens veus tots dos amunt i avall amb un contrabaix buscant el meu cotxe.

Amb ell vaig saber què era un corno di bassetto.

Com a professional, no sabria que dir-vos si era una gran músic o era un gran pedagog.

També va ser ell que em va parlar d’una escola superior de música de Catalunya que s’estava creant , la famosa Esmuc. I que em va animar per que em presentés per professor de gralla.

L’última conversa que vaig tenir amb ell deu fer un mes. Estàvem enmig de la porta de la Biblioteca de Can Pedrals on treballa la seva dona i la porta de la sala Sant Francesc, l’antiga escola de música que ell i jo havíem estudiat amb els mestres Ruera, Coll, Maresme, . . . . . i parlàvem de la crisi dels concerts de música clàssica i dels concerts de música folc .

Carles, pots estar ben tranquil, som moltes les coses que has deixat aquí i som molts els que les tenim presents. Has fet molta feina i t’ho agraeixo. Gràcies.

Si voleu saber alguna cosa més d’en Carles Riera http://www.carlesriera.com/

La neteja de la canya 2

2009-10-29T20:01:00.000-07:00

La capsa per guardar les canyes amb el tudell

Fil de cotó lligat a un fil de coure per poder passar-ho per dins la canya

La neteja de la canya

2009-10-29T04:31:00.000-07:00

Sovint em trobo amb sonadors de gralla que porten temps fent sonar aquest instrument i em sorprèn la poca cura que tenen de la canya o inxa.

Als meus alumnes des de la primera classe que fan amb mi, ja els parlo de la importància del manteniment i neteja de la canya.
Entenc que la gralla i el tudell estan en condicions quan ho compres, però la canya és l’eina principal per poder tenir un bon resultat sonor, que no ens cansi, que puguis fer tot el que li demanes, que et pugui fer les notes agudes amb comoditat, que puguis apianar, . . . . . .

I tot això només es pot fer si tens una bona canya i la cuides. Si no, malament.

Recordo fa molts anys estava en una gravació en el que hi participàvem diferents músics, un d’ells havia de fer un passatge solista arribant a la nota La i Si agudes i no hi havia manera. Ho va estar provant moltíssimes vegades i tots esperant que arribés el moment exitós. Amb delicadesa, li vaig demanar si me la deixava un moment i li vaig passar el fil, la canya estava plena de . . . . . Finalment es va poder acabar de gravar aquell passatge. La meva orella no em fallava, la canya estava bruta.

No costa res passar el fil cada vegada que fem servir la canya.

No val aquella escusa, que només és escusa, que diu:
- jo ja la netejo de tant en tant, la passo per sota l’aixeta d’aigua.
Això només serveix per que la canya quedi empapada d’aigua i la seva durada sigui inferir al normal.
També he sentit dir :
- jo ja passo una ploma de colom, gallina, paó, . . . .
No he vist mai ningú que ho faci servir.
O també allò de posar-la en remull en una proporció d’aigua i aigua oxigenada.
Tampoc serveix.

La meva experiència em diu que si cada vegada que faig servir la canya li passo el fil per netejar, tens una canya que està sempre en condicions.
I un altre aspecte important és el transport de la canya. En una capsa i ben protegida.
Els barrilets que porten les fundes de cuir són un perill i no diguem aquells que guarden la canya i el tudell dins el tub de la gralla. Quan veig això se’m retorça l’estómac.

En fi, seguiré

No anem bé (o si)

2009-10-10T13:31:00.000-07:00

Moltes coses per dir i poc temps per escriure.

Des de l’últim article que vaig escriure m’ha passat pel cap moltes coses per explicar i cada dia em deia, demà ho escriuré al bloc i aquest demà no arribava. Però avui si, avui m’hi poso.

I no és que no escrigui, he escrit molt i molt però no aquí si no a alguns fòrums i escrits que també ocupen temps.

Fa dies, està corrent pels enllaços de caire tradicional i concretament vinculada al món geganter un vídeo que és el que us presento.

Aquest vídeo va ser un exemple, una imatge per il•lustrar un dels molts comentaris que hi ha hagut aquests dies sobre el perquè els espònsors i la tele no feien cas ni dels cercaviles, ni de les trobades de gegants.

Un dels meus comentaris era que fins que no es dignifiqués la música, el ball, el vestuari dels geganters, la posada en escena dels cercaviles, . . . . no té cap interès per a ningú veure el que hi ha normalment en una trobada de gegants.

Que una colla d’amics surtin els diumenges de costellada portant uns gegants i passejant-los de qualsevol manera pel mig d’un poble, no crec que interessi a ningú. I molt menys a la tele (la nostra)

Aquest vídeo que us presento és un clar exemple del que no vull que es digui que forma part de la meva cultura. No, no ho és.

La tradició és allò que hom transmet de generació en generació.
I crec, que hi ha molt i molt que s’ha perdut pel camí.
Parem ja d’una vegada amb el mal ús que se’n fa del fet geganter.

Si us plau.

Em sap greu que la música que se sent, hagi estat escrita per mi i l’utilitzin per acompanyar això.

(un és la continuació de l'altre)

20 anys de Tradicionàrius

2009-09-10T12:40:00.000-07:00

El periodista, músic, responsable i creador del grup d’animació infantil de referència Ara va de bo i responsable també de molts i molts altres projectes musicals, Jordi Roura, va entrevistar durant els mesos d’abril a desembre del 2008 a 23 musics vinculats d’alguna manera al Tradicionàrius.

El motiu, el Tradicionàrius feia 20 anys!!!!

Aquestes entrevistes es van emetre a través de les ones de Ràdio 4-RNE Catalunya, emissora on en Jordi Roura hi fa un programa setmanal.

El 15 de gener del 1988 es va fer el primer concert del festival Tradicionàrius. Aquest concert es va fer al bar del que s’anomenava aleshores, Centre Cívic l’Artesà de Gràcia.

Aquí teniu l’entrevista que se’m va fer a mi.
Si us ve de gust escoltar-la doncs endavant.

Si us ve de gust escoltar la resta d’entrevistes podeu anar al bloc

http://tradicionarius20anys.blogspot.com/2009_07_01_archive.html

Val la pena, forma part de la nostra història de la música folc i tradicional.

Atenció, les peces musicals en aquest arxiu, estan tallades. No les podem escoltar senceres.

. . . . . i no va de gralla

2009-09-03T13:42:00.000-07:00

Doncs no, no va de gralla.
Per primera vegada des que vaig iniciar aquest bloc no parlaré de gralles ni del seu entorn.

Simplement tinc ganes de compartir aquest vídeo que fa temps que el guardo i que possiblement molts de vosaltres ja el coneixeu.
Tinc ganes que qui no el conegui el pugui disfrutar, per que això és un vídeo per disfrutar.

Aquests dies només sento a dir que si les vacances ja s’han acabat, que si ja hi tornem, que si la depre post-vacacional, que només falta un dia per arribar al cap de setmana, . . . . .
Ostres, ostres i més ostres estem molt malament, només esperem una altra situació de la nostra vida per estar més bé.

En fi que us convido a mirar i escoltar aquest vídeo. No cal pensar. Només escoltar i mirar.

Doncs apa selecciona i enganxa

http://antwrp.gsfc.nasa.gov/apod/ap080722.html

__

Festa Major de Granollers

2009-09-02T14:04:00.000-07:00

Segurament que molts de vosaltres heu sentit a parlar de la Festa Major de Granollers, coneguda també amb el nom de la Festa dels Blaus i dels Blancs. Una forma molt sana de sentir-se identificat amb una colla i treballar per que la festa major sigui això, una Festa Major i deixar de banda el pressupost aportat per l’Ajuntament.

Doncs bé, després de vint-i-set anys vivint fora de Granollers, però amb el cor i les arrels clavats en aquest municipi, he tingut la sort de poder-hi participar des del moll de l’ós.

Vaig tenir la sort de que un grup de la colla de Blaus creat especialment per a l’ocasió i anomenat Blaus Street Music Band altrament dit BSMB, em convidessin a tocar amb ells.
Amb la tarota, això si.

A vegades deu gralles, tres tarotes i quatre percussionistes, a vegades quatre gralles, dues tarotes i un percussionista, a vegades . . . . . . . . tant se val. Era festa i a la festa tot s’hi val.
A tot aquest estol de músics els acompanyava una fantàstica troupe d’animadores i animadors. Fantàstics.

Ganes d’animar la festa, ganes de passar-ho bé, ganes de fer participar al públic, ganes . . . . . .

He tingut la sort de retrobar-me amb antics alumnes, amb antics companys de feina. He tingut la sort de participar amb una forma de treballar diferent de la que estic acostumat. He tingut la sort de que m’han fet trobar-m’hi a gust.

Una festa major com mai.

I aquests han estat els músics que han creat aquests moments màgics: Coral, Eli, Etor, Alba, Julio, Joan P., Gemma, Xavi, Pere, Etor, Laura, Cristina, Bàrbara, Marina, Joan F., Bernat, Pelusa. (me’n deixo algun?)

Motivacions

2009-08-17T04:37:00.001-07:00

.

Dissabte passat vaig anar a escoltar l’actuació que feien els grallers de la colla gegantera de Badalona, en motiu de la cloenda dels actes que s’han anat celebrat al llarg dels darrers tres anys per celebrar el 150è aniversari dels seus dos gegants més emblemàtics l’Anastasi i la Maria. La colla de grallers va preparar un ball per dedicar-ho a la seva pròpia colla i als badalonins en general.

Perfecte.

Aquesta colla està formada per set gralles i un percussionista. I dins aquests grallers hi ha qui toca a més a més de la gralla: la tarota, el sac, el flabiol, la flauta travessera i el saxo.
Per l’ocasió varen convidar també a dos joves acordionistes de diatònic.
Tot plegat per oferir un repertori de temes que sovint se senten a les trobades de gegants, però que aquesta vegada els havien polit, ordenat i organitzat prou bé per poder-los oferir al públic.
Pasdoble de Montmeló, el gegant tocat de l’ala, la relliscada, el rogle, el Nyitus, els 7 salts, van ser alguns dels temes que ens varen oferir.

Em sembla una idea fantàstica. Segur que moltes colles de grallers tenen en el seu repertori temes ballables però que mai els han tocat fora del propi acompanyament de gegants.

I aquesta pot ser una motivació molt gran per polir encara més el repertori de cadascú. Ja sabem que no és el mateix tocar en un cercavila que tocar asseguts davant d’un públic que està més pendent de la nostra música. I això pot ser un bon treball per netejar tot allò que se’ns escapa durant un cercavila.

Triar el repertori (del que ja tenim) les peces que són de parella o de danses col.lectives, la durada de cada tema (no és el mateix un cercavila que un ball), les veus, els principis i els finals, . . . . . .

Ep i tot això fet amb els mateixos membres de la colla.

En fi una fórmula totalment recomanable.

Felicitats a la colla de grallers de Badalona per aquest treball.

Gralla de plàstic

2009-08-11T08:35:00.000-07:00

.

Qui diu de plàstic, diu de resina, PVC, pasta, . . . . en tot cas, no de fusta.

Suposo que molts de vosaltres esteu al cas sobre la novetat d’aquest any de que ha sortit al mercat una gralla feta de resina. Aquesta novetat s’ha fet a través de dos bons constructors i cadascú pel seu compte, per cert.

Tinc un gran embolic. Suposo que a nivell comercial pot funcionar, una raó important pel que s’ha fet, suposo. A nivell musical suposo que també deu funcionar: afinació, cos, tacte, qualitat de so, . . . . .

Però vaig una mica més enllà. Suposem que ha estat pensada per a estudiants de gralla. El preu d’aquesta gralla està a uns 30’- € per sota del preu de la gralla de bubinga, la fusta més econòmica.

Si tenim en compte això, més el fet que un estudiant de gralla li costa comprar llibres (mètode, repertori, . . .), pagar unes classes, . . . . . no creieu que aquesta novetat encara farà baixar més el valor que li volem donar a la gralla?

I no poso gens en dubte la qualitat d’aquest nou instrument, per suposat.

Si ho comparem amb altres instruments: clarinet, violí, . . . . ens trobem que també en fabriquen de molt econòmics, fets amb materials aptes per abaratir l’instrument. Però és que la diferència de cost entre un clarinet fet de pasta i un clarinet fet de fusta és enorme.

Tinc por que si la gralla ja estava prou sacsejada i posada gairebé al final de la llista dels instruments poc valorats, segurament per la zona del kazzo, trompeta de fira, xiulets, . . . . encara baixi més.

Potser una fórmula per pujar el nivell de la gralla, la de fusta, seria el de duplicar el seu preu i no només el de la gralla si no també el de tots els seus complements.

Espero que se’n faci un bon us d’aquesta novetat.

De tota manera, també podem recórrer a la proposta que fa en Xavi Lozano, L’Atrapasons. Molt interessant.

http://www.tv3.cat/pprogrames/atrapasons/atrSeccio.jsp?seccio=artefacte&idint=350

En fi.

PERLES (2)

2009-08-07T14:04:00.000-07:00

Segueixo amb les PERLES.

Situem-nos:

estem al mes de juliol. Una mare i dues nenes.

- voldríem aprendre a tocar la gralla. És que el mes que ve (agost) fem la trobada de gegants al poble i voldríem sortir per acompanyar als nostres gegants.

Sense comentaris i no és cap acudit.

Un altre.

- Em van demanar que toqués la gralla, vaig anar a la botiga i me’n vaig comprar una. No hi havia manera que em sonés. I vinga provar i vinga provar. Vaig pensar que era qüestió de temps, que ja ho aconseguiria. Però no hi havia manera. No aconseguia treure cap nota.

Al cap d’uns dies me’n torno a la botiga i els hi dic que no hi ha manera de fer-la sonar. I no sé que faig malament.

El botiguer que es mira la gralla i li pregunta:

- on és la canya?
- Canya? Quina canya?

El pobre es va passar un bon temps intentant treure so a una gralla amb tudell però sense canya.

En fi, seguiré.

Ditxosa crisi

2009-08-03T15:32:00.000-07:00

Aquests dies no paro de sentir: bones vacances!!! On vas de vacances? O, quan comences les vacances?, ja has començat les vacances?. I cada vegada que sento això m’ensorro més. Normalment la resposta era: a l’estiu és quan treballo més jo. No faig vacances. Treballo.

Ostres quin any i ostres quin estiu, el pitjor que recordo com a professional, com a músic. I això no surt als diaris. Surten els de la Nissan, les empreses que apliquen ERES, els pagesos que la tempesta els hi ha destrossat la temporada, els temporers que volten per tot l’estat buscant feina, . . . . . però dels músics ningú en parla.

Esclar, no tenim sindicats ni polítics que ens defensin. De fet, no som importants. Hi ha molta música enregistrada. La música si és important i necessària, però els músics . . . . .

Sense anar més lluny, aquí a Granollers per la Festa Major s’ha rebaixat un 15% de pressupost respecte l’any passat i entre altres coses han reduït orquestres i han programat “disco mòbil” per les sessions de matinada. És més barat. I està bé.

Però i jo què? Si esclar, el problema és dels músics que no volen anar de legals fins que no tenen quaranta anys. Després si, correm-hi tots a pagar autònoms, assegurances, . . . .
I mentre no arriba això treballem per qualsevol preu, rebentant el marcat, sense importar-nos el sou dels professionals.
Quan cobreu? (per que tothom que toca un pitu vol cobrar) – Tant, caram doncs agafarem tal grup que cobra la meitat. Oh, i la qualitat? És igual, tot plegat per fer saltar una mica a aquests folkis.

I tot s’hi val, l’aficionat i el professional al mateix sac.
I així, com voleu que algú ens defensi?

. . . . i jo . . . . . . i els meus projectes, què? Casum tot.

M’aguanto. I aquest estiu a casa, una casa nova per cert. De lloguer eh? no us penseu. Però molt maca.
I si us plau, no em pregunteu més què tal les vacances, ni a on aniré de vacances, ni quan les començo.

Ja les he començat i les disfruto a casa. I com a molt, un cigaló de rom al bar de la cantonada.

Ep, i això no només és del sector folki, eh?

PERLES

2009-07-30T14:35:00.000-07:00

Sovint i dins l’àmbit de la música de i per a gralla, ens trobem en situacions tant a nivell d’aficionat com professional, que arriben a un nivell que jo anomenaria PERLES.
Vull dir, que son situacions fora del normal o que semblen normals però que qui les rep impressionen, que et deixen esmaperdut, garrativat i fora de lloc.

Doncs apa, de tant en tant i quan me’n recordi en deixaré algunes que m’han passat. Ep i sempre amb respecte.

- Fa molt temps, un noi d’uns disset o divuit anys, em va demanar si podria entrar a formar part de La Butjosa, una formació de gralles que jo dirigia, li vaig preguntar quan feia que tocava la gralla i em va dir que tres anys. Li vaig preguntar si sabia llegir música i em va dir que ara començaria a estudiar llenguatge musical per que començaria a estudiar saxo.

Pensament: per tocar el saxo, cal estudiar llenguatge musical (solfeig). Per tocar la gralla no.

- Comentari d’un pare al seu fill:
has vist aquest noi com toca la flauta? (referint-se a un graller tocant la gralla enmig d’un cercavila).
És aplicable també a un comentari fet per la mare, el tiet, la tieta, l’avi, l’àvia, . . . . . a una persona de pocs anys.
- En una fira d’artesans:
pregunta que em va fer un músic professional jubilat:
amb les gralles es pot afinar? (li vaig haver d’explicar i demostrar, que si)

Comentari de la fotografia: suposo que us heu fixat que hi ha una dolçaina i un tabalet, oi?
Aquesta ja la tinc, ara necessito una fotografia amb gralla i timbal. Gràcies.
(Sort en tenim dels valencians i valencianes que són més llençats)
Ep, si no voleu publicar la vostra fotografia, cap problema. Quedarà emmagatzemada (impressionant paraula. Altrament dit mot) I llestus.

La nostra percussió

2009-07-21T14:28:00.000-07:00

Tot i que sempre parlo de gralles, deixeu-me que parli també de la percussió.
Una bona colla de grallers ha d’estar acompanyada per un bon percussionista. Que conegui el repertori, que sàpiga els ritmes bàsics dels nostres balls: pasdoble, marxa, vals, polca, jota, . . . . que tingui el tempo dominat, que mani les dinàmiques.
Ja pots estar tocant un pasdoble, que si el percussionista està tocant ves a saber el què, no et servirà de res tots els esforços que fas per fer que els balladors ballin el que intentes interpretar.
El paper del percussionista és fonamental.

Fa temps que al nostre país ha aterrat una moda anomenada batucada. Intenta imitar els ritmes brasilers. Són formacions molt nombroses de vint o trenta elements, fan servir bastant varietat d’instruments tradicionals de Brasil.

I, està molt bé.

El problema està quan te’ls trobes en una trobada de gegants. Què hi fan allà?

Com es pot fer ballar un gegant a un ritme de percussions soles? I les gralles que hi ha a la trobada en qüestió? Potser que pleguin, doncs no se les sent.

Per què en aquestes “batucades” no es fan servir instruments de percussió del nostre país? Que no ens agrada? Que no en volem saber res de la nostra cultura? De la nostra tradició? De les nostres arrels? O és que no en sabem?

Històricament i tradicionalment, al nostre país han existit grups nombrosos de percussió. Les colles de diables n’és un clar exemple. Tenen els seus ritmes i tenen els seus instruments.

Avui m’ha vingut a parar aquest vídeo del Grup Estable de Percussió de l'Aula de Música Tradicional i Popular de la Generalitat.

És un bon exemple del que es pot fer amb els nostres instruments de percussió.

La Polca d’ours

2009-07-20T10:02:00.000-07:00

La primera vegada que vaig sentir aquest tema, va ser per Occitània a Montpeller o Saint Martial, no sé exactament per quina zona. D’això en fa uns quants anys.

Era senzilla i prou animada com per que de seguida en fes un arranjament per incorporar-la al repertori de Xarop de Canya. Però al repertori d’escenari, no de cercavila.

Podria dir-ne que és un d’aquells temes que m’acompanya des de fa molts anys i no només per que el toco encara ara amb La Banda d’En Vinaixa si no per que també s’ha incorporat al repertori habitual de moltes colles de grallers per acompanyar gegants.

Amb més o menys traça en totes les trobades de gegants se sent aquest tema, sempre a una velocitat diguem-ne, innecessària i més tenint en compte la destresa de qui la toca.

És curiós, La polca d’ours és diu així i en canvi el seu ball és una xampanya, ni tant sols a Occitània l’he vist ballar com una polca. Està integrada com a dansa col•lectiva i així es balla. També l’he vist ballar com a Cercle circassià. També encaixa.

La polca d’ours és una de tantes tonades pirinenques que sonaven i encara en alguns llocs continuen sonant, dedicades a l’ós.
Als Pirineus, quan l’home compartia espai amb l’ós, l’hi dedicava cançons, balls, danses i esclar llegendes de tota mena. Fins i tot hi ha dies festius dedicat a l’ós.

Ours, en francès és ós. Per tant La polca de l’ós.

Malauradament l’he sentit anomenar de moltes maneres Polca dous, polca dus, la polca dels ous, . . . . .

En fi, què hi farem!!!!!

Pasdoble de Sant Joan

2009-07-11T14:01:00.000-07:00

De segur que molts de vosaltres n’heu sentit a parlar d’aquesta peça i segurament molts de vosaltres també la toqueu. Segur que ha format part del vostre repertori quan vareu començar a aprendre a tocar la gralla.

No sé exactament quan va ser però era al principi de quan vaig començar a tocar la gralla. El 85, el 86, . . .?
Aquell any en Ramon Boixader, jo i les respectives parelles varem anar a passar el cap d’any a Sant Joan de l’Erm a l’Alt Urgell, entre d’altres coses per fer esquí de fons. I esclar ens varem endur les gralles.

Crec que era un dels responsable del refugi que tocava l’acordió diatònic. Em sembla que era la primera vegada que en veia un de tant a prop. El cas és que entre moltes melodies que va tocar una ens va cridar especialment l’atenció per que la varem trobar fàcil per nosaltres i ens hi varem afegir.

Suposo que deuria sonar fatal, però allà estàvem.

Quan vaig tornar cap a casa i per que no s’em oblides, vaig escriure de seguida aquella melodia que ens va ensenyar aquell acordionista a Sant Joan de l’Erm.

I esclar, com es deia? Ni en Ramon ni jo ho sabíem.

Era un ritme de marxa o de pasdoble, oi? I la varem aprendre a Sant Joan de l’Erm, oi? Doncs El pasdoble de Sant Joan.

Ves a saber on és la veritat de tot plegat.

Doncs apa, ja ho sabeu.

Les cançons per a gralla

2009-07-01T14:23:00.000-07:00

Molts dels meus alumnes i per no dir tots, saben que utilitzar la paraula cançó per designar una melodia interpretada amb la gralla em treu de polleguera.
I és veritat.

Passejant per internet és fàcil entrar en una pàgina d’una colla de geganters i en l’apartat música . . . . . patam, “les nostres cançons”. I veus els títols del repertori de la colla.
Entres en algun fòrum vinculat al mon geganter i/o graller i és fàcil trobar-te algú que pregunta: . . . . algú em pot dir on puc trobar la cançó de . . . . .”

Segons el Vocabulari català de música de Josep Mestres i Quadrenys:

- Cançó: Composició musical destinada a ésser cantada a una o més veus, amb text en vers i sovint amb acompanyament instrumental.

Però vaja, aquesta definició també la trobem al Wikipedia:

- (només està en castellà) La cançó es una composición propia de la literatura provenzal medieval; destinada al canto, en ella el trovador se dirigía a su dama para expresarle su amor

En fi, el que vull dir és que tocant la gralla anem amb una sabata i amb una espardenya.

Diguem-li a la música que interpretem amb la gralla un nom genèric: peça, tema, melodia, . . . . . . i si és una dansa doncs això, dansa i si és un ball, ball.

Dir: . . . . . . ara ja toco la cançó del Toc de castells, sona bastant estrany, oi?

Millor dir ja sé el Toc de castells.

No us sona estrany dir: m’agrada la cançó de les Quatre estacions de Vivaldi?.

En fi. Coses