La gralla i el piffero

*






Quan començava a tocar la gralla em vaig comprar un disc de la Ciapa rusa (gravat el 1.982), a la portada del disc hi havia entre d’altres, el dibuix d’un piffero: un tub de fusta amb els respectius forats, una canya amb un tudell i la ploma de paó al final de la campana.

Evident, era un instrument cosí germà de la gralla. Esclar que el so i la manera de treure’l era molt curiós. Però em va enganxar, fins el punt que vaig treure’n dos temes del disc per poder-los tocar amb la gralla.

Això del piffero em tenia encuriosit: el nord d’Itàlia, els Apenins, la zona de les Quatre províncies, acompanyat actualment amb acordió cromàtic, . . .

Recordo un any, una amiga va anar a Roma de vacances i li vaig demanar que em comprés un piffero. Quan va tornar em va dir que havia recorregut totes les botigues de música i a totes li donaven una flauta.

Esclar això, és com si un alemany se’n va de vacances a Granada i busca comprar una gralla. No era el lloc indicat.

Però el destí té les seves jugades, al cap d’uns anys me’n vaig a tocar amb un grup francès anomenat Une anche passe i en aquest grup érem dos estrangers, jo que hi tocava la gralla i l’Stefano Valla que tocava el piffero. Si senyors, el piffero. Ostres, ostres i més ostres.

Al cap d’un temps vaig anar de vacances al seu poble Cegni, vaig viure la realitat del piffero. Impressionant. Vaig conèixer alguns alumnes seus. Entre ells en Marco Domenichetti.

Més tard, en Marco va conèixer a una noia catalana germana d’un alumne meu.
Ara en Marco, sonador de piffero, viu a Mollet del Vallès amb la seva dona i la seva filla.

Val a dir també que els inicis de La Banda d’En Vinaixa va ser una còpia de la formació tradicional de piffero i acordió. En aquest cas, gralla i acordió. Una formació molt pràctica per fer ball i també molt arriscada, esclar. El primer acordionista d’aquesta formació va ser l’Alfons Rojo, que no és massa acordionista i que al cap de poc em va adreçar a un bon acordionista, un italià instal•lat a Arenys de Mar, l’Arrigo Tomasi. I amb qui havia tocat l’Arrigo Tomasi?, doncs amb la Ciapa rusa.

Si algú em pot explicar tot això, que m’ho expliqui.



• (hi ha un article que també parlo del piffero 21-3-2009 Un viatge a Itàlia)

Gralla metàl•lica

.



Ahir divendres varem estar Els Ministrils d’en Pere Botero a la Fira d’Arrel Tradicional de Manresa acompanyant l’espectacle de dansa aèria del Circo Delícia. Dues trompetes, un trombó, un tible, una caixa, un timbal, un bombo i deu gralles. Entre elles la metàl•lica.

Vaig estrenar la gralla metàl•lica que en Josep Bonamusa em va regalar ara farà un mes.

De fet, és una corneta tunejada sense cap altre pretensió que oferir un so metàl•lic a la ja coneguda gralla de fusta.

Està aconseguit. L’afinació correcte i molt fàcil de tocar. El fet que sigui metàl•lica fa que la resposta de l’atac sigui molt més ràpida que no pas amb l’instrument de fusta.

Una qüestió física, l’aire i el so, no troben cap impediment per sortir pel tub. El metall s’encarrega de tot.

En fi, un de tants invents sortits del Taller Bonamusa.

Per tenir en compte.

Carles Riera, gràcies

Ara i avui no tinc ganes de parlar de gralles. Vull utilitzar aquest espai per desfogar-me.

Havia planejat que avui, el dia abans d’anar a la fira de Manresa, em dedicaria a preparar-ho tot. Hi faig acte de presència amb tres espectacles, entre ells, dues estrenes. Tot plegat mobilitzant als músics de La Banda d’en Vinaixa, la Cia. En-ric-rac i Els Ministrils d’en Pere Botero, vint-i-tres persones en total i anar a sembrar per recollir. Avui tot això era important.

He anat a l’impremta a recollir díptics i targetes.

Aquest matí he anat al Decathlon de Mataró a comprar unes samarretes de color vermell que necessitava per l’espectacle infantil, m’he trobat amb en Xufu (Jordi Vallverdú) gran amic i excel•lent músic sonador de cornamuses vàries i autor d’un mètode d’aprenentatge d’aquest instrument. Hem estat una hora parlant o més, entre d’altres coses de si ens presentaríem a la convocatòria que s’ha fet per treure’ns el grau superior de gralla, sac, . . . . . . a l’Esmuc. Ha estat fantàstic. Estic decidint no presentar-m’hi.

He anat a l’Abacus a buscar unes potes per a una pissarra.

A quarts de quatre de la tarda m’ha trucat un alumne d’en Felip Morales preguntant-me si estaria disposat a vendre-li la gralla cromàtica que em va fer en Felip farà cosa de dos anys. Estic molt malament de quartus i li dic que si.

Em truquen els del 9Nou per parlar dels espectacles que presento a la Fira de Manresa. Parlo amb en Roger de La Casa Folc i la Flavie. Es confirmen les noves incorporacions d’alumnes de diatònic i percussió. Vaig a mirar el partit del Barça. Vaig a comprar alguna cosa per sopar. Truco a en Julio, avui és el seu aniversari. I uns segons abans d’entrar a casa, la veïna em diu que en Carles és mort. Cullons.

Les llàgrimes tenien ganes de sortir. Fa temps que no les deixo anar.

En Carles és el director del Conservatori de Granollers, és un dels músics del Stadler Trio, Trio Salmoè i moltes més coses. És igual, és el meu amic i d’ell he après molt i molt.

Ens coneixem de ben jovenets, d’estar amb els escoltes de Granollers.
Als que ens agradava la música era un pou de sorpreses, ell sempre portava repertori nou de cançons, però no d’en Lluis Llach, Esquirols, Bob Dylan, . . . no, ell portava cançons a dues veus, cànons d’en Mozart, . . . . . Fantàstic.

Ell va ser qui em va enredar que fes classes de música extraescolar a un grup de nens i nenes de l’escola municipal de Granollers. Aquesta escola estava a la plaça de l’església. Ara no hi ha ni escola, ni espai, ni res de tot allò. Jo deuria tenir catorze anys.

Amb ell vaig conèixer el que era un xalumó i un cromorn, recordo a l’estudi de casa els seus pares tocar aquests instruments tant estranys.

Ell va ser qui em va aconsellar que estudiés contrabaix, ell també el tocava. I amb ell varem anar a comprar el meu contrabaix a Barcelona. Amb el meu Dyane 6 que la grua se’m va endur. I ja ens veus tots dos amunt i avall amb un contrabaix buscant el meu cotxe.

Amb ell vaig saber què era un corno di bassetto.

Com a professional, no sabria que dir-vos si era una gran músic o era un gran pedagog.

També va ser ell que em va parlar d’una escola superior de música de Catalunya que s’estava creant , la famosa Esmuc. I que em va animar per que em presentés per professor de gralla.

L’última conversa que vaig tenir amb ell deu fer un mes. Estàvem enmig de la porta de la Biblioteca de Can Pedrals on treballa la seva dona i la porta de la sala Sant Francesc, l’antiga escola de música que ell i jo havíem estudiat amb els mestres Ruera, Coll, Maresme, . . . . . i parlàvem de la crisi dels concerts de música clàssica i dels concerts de música folc .

Carles, pots estar ben tranquil, som moltes les coses que has deixat aquí i som molts els que les tenim presents. Has fet molta feina i t’ho agraeixo. Gràcies.


Si voleu saber alguna cosa més d’en Carles Riera http://www.carlesriera.com/

La neteja de la canya 2

La capsa per guardar les canyes amb el tudell










Fil de cotó lligat a un fil de coure per poder passar-ho per dins la canya

La neteja de la canya

Sovint em trobo amb sonadors de gralla que porten temps fent sonar aquest instrument i em sorprèn la poca cura que tenen de la canya o inxa.

Als meus alumnes des de la primera classe que fan amb mi, ja els parlo de la importància del manteniment i neteja de la canya.
Entenc que la gralla i el tudell estan en condicions quan ho compres, però la canya és l’eina principal per poder tenir un bon resultat sonor, que no ens cansi, que puguis fer tot el que li demanes, que et pugui fer les notes agudes amb comoditat, que puguis apianar, . . . . . .

I tot això només es pot fer si tens una bona canya i la cuides. Si no, malament.

Recordo fa molts anys estava en una gravació en el que hi participàvem diferents músics, un d’ells havia de fer un passatge solista arribant a la nota La i Si agudes i no hi havia manera. Ho va estar provant moltíssimes vegades i tots esperant que arribés el moment exitós. Amb delicadesa, li vaig demanar si me la deixava un moment i li vaig passar el fil, la canya estava plena de . . . . . Finalment es va poder acabar de gravar aquell passatge. La meva orella no em fallava, la canya estava bruta.

No costa res passar el fil cada vegada que fem servir la canya.

No val aquella escusa, que només és escusa, que diu:
- jo ja la netejo de tant en tant, la passo per sota l’aixeta d’aigua.
Això només serveix per que la canya quedi empapada d’aigua i la seva durada sigui inferir al normal.
També he sentit dir :
- jo ja passo una ploma de colom, gallina, paó, . . . .
No he vist mai ningú que ho faci servir.
O també allò de posar-la en remull en una proporció d’aigua i aigua oxigenada.
Tampoc serveix.

La meva experiència em diu que si cada vegada que faig servir la canya li passo el fil per netejar, tens una canya que està sempre en condicions.
I un altre aspecte important és el transport de la canya. En una capsa i ben protegida.
Els barrilets que porten les fundes de cuir són un perill i no diguem aquells que guarden la canya i el tudell dins el tub de la gralla. Quan veig això se’m retorça l’estómac.

En fi, seguiré

No anem bé (o si)

Moltes coses per dir i poc temps per escriure.

Des de l’últim article que vaig escriure m’ha passat pel cap moltes coses per explicar i cada dia em deia, demà ho escriuré al bloc i aquest demà no arribava. Però avui si, avui m’hi poso.

I no és que no escrigui, he escrit molt i molt però no aquí si no a alguns fòrums i escrits que també ocupen temps.

Fa dies, està corrent pels enllaços de caire tradicional i concretament vinculada al món geganter un vídeo que és el que us presento.

Aquest vídeo va ser un exemple, una imatge per il•lustrar un dels molts comentaris que hi ha hagut aquests dies sobre el perquè els espònsors i la tele no feien cas ni dels cercaviles, ni de les trobades de gegants.

Un dels meus comentaris era que fins que no es dignifiqués la música, el ball, el vestuari dels geganters, la posada en escena dels cercaviles, . . . . no té cap interès per a ningú veure el que hi ha normalment en una trobada de gegants.

Que una colla d’amics surtin els diumenges de costellada portant uns gegants i passejant-los de qualsevol manera pel mig d’un poble, no crec que interessi a ningú. I molt menys a la tele (la nostra)

Aquest vídeo que us presento és un clar exemple del que no vull que es digui que forma part de la meva cultura. No, no ho és.

La tradició és allò que hom transmet de generació en generació.
I crec, que hi ha molt i molt que s’ha perdut pel camí.
Parem ja d’una vegada amb el mal ús que se’n fa del fet geganter.

Si us plau.

Em sap greu que la música que se sent, hagi estat escrita per mi i l’utilitzin per acompanyar això.

(un és la continuació de l'altre)

20 anys de Tradicionàrius

El periodista, músic, responsable i creador del grup d’animació infantil de referència Ara va de bo i responsable també de molts i molts altres projectes musicals, Jordi Roura, va entrevistar durant els mesos d’abril a desembre del 2008 a 23 musics vinculats d’alguna manera al Tradicionàrius.

El motiu, el Tradicionàrius feia 20 anys!!!!

Aquestes entrevistes es van emetre a través de les ones de Ràdio 4-RNE Catalunya, emissora on en Jordi Roura hi fa un programa setmanal.

El 15 de gener del 1988 es va fer el primer concert del festival Tradicionàrius. Aquest concert es va fer al bar del que s’anomenava aleshores, Centre Cívic l’Artesà de Gràcia.

Aquí teniu l’entrevista que se’m va fer a mi.
Si us ve de gust escoltar-la doncs endavant.

Si us ve de gust escoltar la resta d’entrevistes podeu anar al bloc

http://tradicionarius20anys.blogspot.com/2009_07_01_archive.html

Val la pena, forma part de la nostra història de la música folc i tradicional.

Atenció, les peces musicals en aquest arxiu, estan tallades. No les podem escoltar senceres.